Papers de vi

Diumenge, 27.8.2017 09:30h

Trekking entre vinyes i boscos de la DO, nova proposta de la Ruta del Vi


Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant


Lluís Pujol i Jacinto del Pozo conversen a la vinya del Turó del Galzeran
© Ramon Ruiz




Per Lluís Pujol

Em calço unes vambes. Fa calor, però trobo excessiu els pantalons curts. Millor uns texans, que som a principis de maig, no cal exagerar. A més m’han avisat que entraríem dins del bosc i no tinc ganes d’esgarrinxar-me. Quan em trobo en Cinto, me n’adono que fa temps que no vaig de caminada. Semblo de ciutat. Em saluda vestit amb roba professional i motxilla d’excursionista, suposo que vol marcar terreny perquè ell és el guia i ha de quedar clar. Farem una sortida pel parc de la Serralada Litoral, una nova activitat d’enoturisme inclosa dins de l’ampli catàleg que contempla la DO. De fet, en Cinto -Jacinto del Pozo, però li agrada que li diguin Cinto- ja forma part de la Ruta del Vi de la DO Alella.
Farem la versió curta, una ruta circular de tres hores. En Cinto, escalador professional i guia de muntanya, adapta el trajecte a la voluntat i les capacitats dels seus clients. Només mirar-los els peus -el calçat, vaja-, sap si són caminadors experimentats, i si els haurà de portar per un plàcid passeig per senders amples i senyalitzats o els podrà fer baixar per corriols estrets i amb pendents impossibles. Ens avisa que caminarem entre vinyes però no només això. Trepitjarem el bosc que les envolta, “descobrirem tot allò que alimenta el vi d’Alella”, diu en Cinto. Suposo que vol dir la vegetació, el sol i el sòl -amb accent-. Ell entén el vi com un conjunt de factors: el fruit, la planta, el paisatge, la cultura, la tradició. “No sóc expert en vi, però si entens l’entorn, entens el vi que s’hi fa”, comenta.

Comencem dalt de tot de la urbanització Mas Coll. Ben d’hora, a les 8.30, per aprofitar la fresca. Només baixar del cotxe, comencem a caminar. Ens endinsem a un bosc d’alzines per un camí força ample. De moment ens toca l’ombra i no fa calor, però em fa l’efecte que no durarà molt. En vint minuts, se’ns obre un nou món. El bosc deixa pas a una vista embriagadora d’onades verdes, d’un verd molt viu, de terrasses de vinyes brotades i a punt per la florida. És un espectacle de colors. El to dels pàmpols contrasta amb el verd del terra, de la coberta vegetal que encatifa les vinyes. Es nota que no s’hi fan servir herbicides ni pesticides perquè hi creixen tot tipus d’espècies vegetals. Les roselles vermelles, les dents de lleó grogues i les margarides blanques hi despunten mesclades, sense ordre, però configuren junt amb un cel ben blau un tou de colors singular. En Cinto ens fa notar que ens trobem envoltats de les vinyes més altes d’Alella, ceps de pansa blanca, garnatxa negra i syrah orientats cap a l’est. Raïm que servirà per fer alguns dels vins del celler Alella Vinícola. Es van plantar no fa més de quinze anys, recuperant terreny a un bosc que temps abans ja s’havia menjat les vinyes, perquè els pagesos que les conreaven van veure que els era més profitosa l’empenta de la industrialització primer i la urbanització després.


El sauló sorprèn als americans
És entre les parets que sustenten les terrasses que en Cinto ens ensenya el sauló. Nosaltres ja el coneixem, però els turistes, molts cops americans, que l’acompanyen habitualment -no en va en Cinto domina l’anglès i el francès- es sorprenen de la seva textura, de com es desfà a les mans i de com és possible que doni tanta personalitat al raïm que hi creix. Acostumats a sorres, argiles o terres calcaris, el granit descompost és el gran secret que descobreixen a Alella els turistes del vi. I caminar per la Serralada Litoral és topar un cop i un altre amb murs de sauló. O amb roca de granit, d’aquelles antigues pedreres de les quals els habitants d’Alella i Teià en treien blocs per fer-se les cases. Tot això ho veiem mentre anem muntanya amunt, cap al cim del Turó del Galzeran. 485 metres sobre el nivell del mar i coronat per una torre de guaita que els bombers i els forestals fan servir per preservar del foc aquest ric entorn natural. Des d’aquí, en un dia net i clar, diuen que es pot veure Mallorca. De moment, nosaltres, a ull nu, ens conformem amb veure, en un gir de 360 graus, Sant Mateu, el mar, Barcelona i el Vallès amb el Montseny i Montserrat al fons. Diu en Cinto que Mallorca no l’ha vist mai des d’aquí, però sí les muntanyes del Pirineu. En argot d’escalada se’n diu “veure pati”, tenir visió il·limitada, fins a l’horitzó. És el moment que en Cinto aprofita per vendre la marca DO Alella, sobretot als turistes que s’allotgen en un dels grans hotels que dominen l’skyline de Barcelona. Els indica, des de dalt del turó, on és el seu hotel i els pregunta si coneixen alguna altra ciutat on puguin trepitjar vinya i alhora veure el lloc on dormiran aquella nit. Això només pot passar a Alella, diu orgullós, ell, que viu a Granollers.
Ara que som dalt de la carena fem un salt i passem a la vessant obaga. En un moment hem canviat de comarca, ja trepitgem bosc del Vallès, de Santa Maria de Martorelles. Descobrim la mà de l’home en camins delimitats per murs de pedra seca, trobem balcons on es percep que antigament hi havia hagut vinya. Alguns trams els fem pel GR-92, i si l’excursió és la llarga, d’un dia sencer, en Cinto acompanya els caminants fins a les restes del castell de Sant Miquel, just en el límit entre Vallromanes i Montornès. Construït sobre un assentament íber, aquí ja s’hi van trobar àmfores, i això ens ajuda a entendre, una vegada més, la importància del vi a les muntanyes de la zona Però com que no som excursionistes experimentats i avui fèiem la versió curta, només arribem fins al dolmen de Can Gurri, que algunes troballes permeten datar al segon mil·leni abans de Crist. Aquests monuments funeraris són constants a la Serralada de Marina, com també són constants les pujades i baixades que hem de fer tant si ens agrada com si no.


Parada a les fonts d’Alella
Comencem a estar cansats i albirem, ja amb desig, l’esperat tast de vins. Però abans, i de tornada, ens espera una petita dosi d’aventura. En Cinto ens fa baixar per corriols que no fan més de 50 centímetres d’amplada, plens de pedres, bardisses i arrels de pi blanc. L’objectiu és arribar a algunes de les fonts més ben conservades que ens serveixen l’aigua recollida a la vessant oriental del Galzeran, com la del Safareig, la dels Eucaliptus o la Font de l’Esquerda. En aquesta última hi fem una parada. Se l’anomena així perquè l’aigua goteja per una esquerda interior de la roca i queda recollida en un bassal dins d’una cova. En època de calor s’agraeix l’ombra que proporciona el plàtan de just davant de la font, catalogat per l’Ajuntament d’Alella com a arbre singular. Un cop descansats, encarem ja l’últim tram a peu. Pràcticament sense adonar-nos-en hem caminat vuit quilòmetres, i mentre fem cap cap al cotxe topem amb una imatge que simbolitza com cap altra la història vitícola d’Alella. Una antiga barraca de vinya a peu de bosc, força ben conservada, i a poc més de cinc metres una altra barraca: moderna, tres plantes, garatge, jardí i piscina.
Seiem a la furgoneta de’n Cinto, amb ganes ja de comprovar si som capaços d’identificar en un vi tot aquest paisatge i aquesta cultura que hem descobert. Baixem fins a la Vall Cirera i ens obrim pas entre les vinyes d’Alta Alella. És un descans ben merescut després de tres hores. També per a en Cinto, a qui ha arribat el moment de passar el relleu al personal del celler. Aprofitem per preguntar-li d’on li ve l’interès per la vinya. En realitat, diu, li apassiona tot el relacionat amb la natura. Se’n va adonar quan treballava en una fàbrica. S’ofegava dins d’aquelles quatre parets i va decidir fer un tomb a la seva vida. Primer va estudiar jardineria, però no li va acabar de convèncer. Necessitava marxa, i per això va endinsar-se en el món de l’escalada esportiva i els guies de muntanya. Va muntar una empresa, Tres Mil Camins, i va començar a organitzar rutes pel Pirineu i a descobrir els camins secrets de Montserrat. El vi i la vinya van venir després, de manera natural i pràcticament sense proposar-s’ho. I com que li agrada, assegura que només és el començament.
A Alta Alella tastem tres vins. Normalment serveixen tres dels més representatius del celler, dels quals sempre hi ha d’haver com a mínim un escumós, un vi de pansa blanca o un dels vins sense sulfits que es fan al Celler de les Aus. Totes tres condicions les reuneix el cava Bruant, un excel·lent exponent del terrer alellenc. Però avui també tastem el Lanius 14, una pansa blanca fermentada en barrica; i l’Extrem 15, un vi negre de la varietat mataró que només s’elabora a les millors anyades que permeten, segons el celler, extreure’n el seu punt més rústic. Amb aquest tast final es vol que els turistes, caminants, trekkinglovers o com se’ls vulgui definir acabin de quadrar el cercle, i tornin a exclamar allò que ja han dit a 485 metres d’alçada amb Alella als seus peus: “Uau”
 
 


Lectures 477 lectures   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




publicitat

giny

giny

publicitat

giny

publicitat

giny

publicitat


publicitat


Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars, apunta-t'hi

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

En paper

publicitat


giny

publicitat


Entrevista


Un projecte de:
Premsa comarcal


Amb la col·laboració de:
Fundació Lluís Carulla



Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya