Papers de vi

Dimarts, 4.2.2014 09:00h

Els Pets Fa algunes setmanes que L’àrea petita, l’onzè disc d’estudi del grup de Constantí, va arribar al mercat i continua entre els més venuts de l’estat. Entre concerts i entrevistes a tots els mitjans, han trobat un forat a la seva agenda per fer una visita a la DO Alella, conèixer aquest territori i tastar-ne els vins i la gastronomia.

Lluís Gavaldà: “Bec vi, m’agrada beure vi i és un dels plaers dels quals més gaudeixo” / Joan Reig: “Jo tinc per costum, quan vaig a un lloc, de demanar el vi d’allà”


Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant


Els Pets, Joan Reig, Lluís Gavaldà, Marquès d'Alella, Can Matons

Els Pets a la porta de Can Matons, seu del celler Marquès d'Alella

Els Pets, Lluís Gavaldà, Joan Reig, Teresa Soler

L'enòloga i responsable de màrqueting de Marquès d'Alella, Teresa Soler, explica als Pets els diferents processos del celler, entre barriques de roure Allier.

Els Pets, Lluís Gavaldà, Marquès d'Alella

Lluís Gavaldà escolta atentament com l'enòloga de Marquès d'Alella li explica la gamma de productes del celler de Santa Maria de Martorelles

Els Pets, Joan Reig, Marquès d'Alella

Joan Reig ensumant una copa de Marquès d'Alella Allier

Els Pets, Sarai Tengo, Can Major, Alta Alella, Roura, Alella Vinícola, Marquès d'Alella, Quim Batlle, Bouquet d'Alella, Can Roda, Altrabanda

La sommelier Sarai Tengo, del restaurant Can Major, serveix una copa d'Alta Alella Dolç Mataró als Pets

Els Pets, Can Major

Acabada l'entrevista, Els Pets i l'equip de Papers de vi ens vam dirigir al restaurant Can Major de Montmeló, on vam degustar un magnífic menú fet a mida que maridava plats de quilòmetre zero, vins DO Alella i cançons dels Pets.




Etiquetes
Els Pets, Joan Reig, Lluís Gavaldà, Marquès dAlella

Text i fotos: Òscar Pallarès
 
Venim d’uns quants dies de pluja contínua que ens havien fet patir. Però el dimecres es lleva net i serè. Arribem a les instal·lacions de Marquès d’Alella, a Santa Maria de Martorelles, amb força antelació. Hi bufa una mica de vent (que manté l’ambient netíssim i ens fa veure el massís de Montserrat com si fos a quatre passos d’on som) i el fred és força intens. La llum del sol, encara força baixet, dibuixa unes precioses ombres allargassades sobre el sòl d’argila i sauló on s’arrengleren els preciosos ceps vells de pansa blanca que hi ha a la vora de la masia Can Matons, la seu del celler.
Amb molta puntualitat arriben Els Pets (Lluís Gavaldà –veu i guitarra– i Joan Reig –bateria–: en Falin Càceres, l’altre Pet, té vida laboral fora del grup i no acostuma a participar en els actes de promoció). Condueix en Joan (en Lluís no té carnet). Baixen del cotxe, fem la presentació i Teresa Soler, enòloga i responsable de màrqueting de Marquès d’Alella, pren la iniciativa i comença a comandar la jornada que compartirem amb ells.
Dins la vinya mateix, la Teresa explica als nostres convidats la DO Alella, el sauló, la pansa blanca i la història i filosofia de Parxet i Marquès d’Alella. Fa fred i no triguem a entrar dins el celler. Passegem amunt i avall, la Teresa explica de manera didàctica els processos del vi i tant en Joan com en Lluís es mostren molt interessats i li formulen un munt de preguntes. Enmig de les barriques de roure Allier on s’envelleix l’únic Marquès d’Alella fet amb chardonnay, en Joan ens explica que a Constantí, el poble que va veure néixer Els Pets i on encara viu, hi ha un boter artesanal. També comenta que ja gairebé no hi queda vinya i que la cooperativa vinícola ara s’ha reconvertit a l’oli, cosa que ha forçat els pocs viticultors que queden a la zona a dur el raïm a la cooperativa de Bràfim. I ens sorprèn: “Nosaltres teníem vinya fins fa cinc anys, d’ull de llebre i cartoixà. Quan hi havia la cooperativa posàvem tot el raïm al comú i en fèiem un vi sense pretensions...”
Acabem la visita i ens dirigim a la vinya a fer la foto de la portada. Passejant entre ceps es posen un xic nostàlgics i recorden com havien veremat any a any quan eren canalla. En Joan, a més, explica que també s’havia encarregat de podar: “Acabaves amb la mà feta pols! És un moviment que fas tan sols una vegada l’any i la mà no hi està acostumada!”
Enllestides les fotos, ens dirigim a la cuina de Can Matons. Seiem al voltant d’una taula i la Teresa es disposa a fer-nos tastar alguns vins de la casa. En Lluís ens explica: “Una vegada vaig fer un curs de tast de vins i em va fer molta gràcia quan ens deien: ‘Noteu-hi que té garrofa.’ I jo vaig pensar: ‘Però si cap d’aquests pijos no ha ensumat una garrofa en sa vida!’.” I després confessa: “Veient que no n’encertava ni una, vaig optar per escoltar, aprendre i dir que sí de tant en tant.”
Amb el Marquès d’Alella Pansa Blanca a la copa, en Lluís, efectivament, calla, i en Joan de seguida es llança a participar. “Fa olor de poma!”, diu. Ensumem, comentem, riem. S’hi troben a gust. Veient que alguns dels presents escupen el vi, i després d’interessar-se per què es fa, en Lluís diu: “Jo me’l foto, eh? Sap greu llençar-lo, tu!” A continuació, la Teresa explica i serveix una copa de Galàctica. Tothom s’adona de la diferència amb el vi anterior. En Joan no dubta a tornar a dir-hi la seva: “Codonyat!” La conversa s’allarga, xerrant de tot i de res, i l’ambient agradable fa pensar que l’entrevista també ho serà. Arriba el moment de tastar el tercer vi, el Marquès d’Alella Allier. Aquí en Lluís canvia d’opinió i diu: “Aquest l’escupiré, que no he esmorzat; si no, sortiré d’aquí de cantó!” Després de mirar el rellotge i adonar-nos que el temps ha passat més de pressa que no semblava, els proposo de començar l’entrevista. S’hi avenen.
 
Les vendes de L’àrea petita van molt bé. Després d’unes quantes setmanes al capdavant a tot l’estat, encara es troba entre els més venuts...
Joan: En una època en què el disc físic desapareix, estem contents perquè se n’ha hagut de fer una segona edició i tot.
Lluís: Sí, estem sorpresos, perquè la primera edició va ser de sis mil exemplars, que avui és una quantitat impensable. A banda la satisfacció artística, representa una satisfacció econòmica perquè no és un disc fet a casa, com fa molta gent, a l’estudi propi. Hi ha hagut una inversió. Som d’aquells que pensem que un disc, cal fer-lo ben fet, amb tots els ets i uts, i això no és barat. Ara, amb les vendes de discos que hi ha, és una aposta bastant arriscada que, en el nostre cas, es basava molt en el fet que estàvem convençuts del producte i que tenim un públic que en tenia ganes. Però tot i així hi havia un punt de “a veure què passa”. A més, és un disc bastant diferent dels altres, no sabíem com el rebria el públic.
 
Efectivament, és un disc prou diferent dels anteriors. Com us sentiu quan l’escolteu?
Lluís: És un disc filtrat a través d’un productor diferent i això és essencial. Els Pets és un grup que es deixa sacsejar molt pel productor. En aquest cas l’empremta d’en Raül és molt gran. Com que no podíem treballar amb en Brad Jones, perquè acaba de ser pare, vam aprofitar l’avinentesa per fer un trencament volgut, per fer sonar diferent el disc, per provar coses que no hem provat mai. Quan has fet onze discos d’estudi cal posar-se desafiaments i sortir una mica de la zona còmoda. Això porta maldecaps, però crec que el resultat ha pagat la pena.
 
Què us ha aportat treballar amb el nou productor?
Joan: El caos, en Raül ha portat el caos! [Riu.]
Lluís: Una manera molt orgànica de treballar les cançons. S’ha fet cançó a cançó, tot molt improvisat, molt sobre la marxa, jugant molt a l’estudi. Amb instruments molt bàsics i molt d’aquí, amb cordes mediterrànies, buscant molt la frescor, la primera presa, l’espontaneïtat, fugint de tocar massa botons, de posar-hi massa efectes.
 
I quina percepció en teniu? Què en pensa, el públic i els fans?
Joan: Estem malacostumats. Intentàvem espantar-los, des d’un punt de vista musical. Ara no ens posarem a fer technopop ni metall extrem, però sí que preteníem sorprendre’ls. I ens ha sorprès gratament de descobrir que el públic més seguidor, amb qui tens contacte via xarxes socials, o sigui, el que es preocupa d’opinar, n’ha quedat molt content. La resta de públic, el que no és tant el teu seguidor, és més difícil de saber què en pensa, però el feedback que ens arriba fa pensar que el disc agrada. I la crítica, que agradar a la crítica ja és la mare dels ous, també ha estat molt positiva.
 
Us amoïna gaire la crítica?
Joan: Home, com que som lectors de premsa musical des que érem petits, sobretot en Lluís i jo, a mi sí que em preocupa. Una altra cosa és que et deixi dormir o no. Era diferent amb els primers discos, que et podien arribar a fer mal; ara ja tenim l’espatlla més grossa. Però això no vol dir que no ho llegeixis amb interès i que uns crítics musicals concrets que tu admires pel que diuen dels altres artistes parlin bé de tu... Doncs això agrada. Amb diferents graus, crec que totes les crítiques han estat positives.
Lluís: La sensació que tinc és que la gent tenia ganes d’un disc nou d’Els Pets. Potser hi ha gent que ho dóna per descomptat, però a mi m’ha sorprès. Sempre penses que hi ha una escena nova, molts grups nous, una certa competència, entre cometes... Una competència que ens encanta, d’una altra banda. Ja no som a la primera fila i sempre penses que el disc nou serà gairebé gaudit només en petit comitè. I el feedback que tenim és que la gent l’esperava. I, si bé les persones del nostre voltant que després de les primeres audicions ens deia coses com “hòstia, vols dir?, això sona molt diferent, a veure si espantareu el públic”, el públic no és que s’espanti, sinó que agraeix i fins i tot exigeix que cada disc d’Els Pets sigui diferent i això fa que l’apreciï més.
 
El disc té uns arranjaments complicats de portar al directe amb la banda habitual. Com ho resoleu?
Lluís: Tenim una filosofia molt clara, respecte a això. Quan fas un disc, fas un disc, i has de posar a cada cançó el que creus que cada cançó necessita, i no deixar de posar-ho perquè pensis que després en el directe no podràs reproduir-ho.
 
Als directes, el gros de les cançons que toqueu és dels dos darrers discos. Però els èxits de sempre, com S’ha acabat, són els més celebrats. Què us demana el públic i què us demana el cos?
Joan: Hi ha hagut una evolució al llarg dels concerts. Ara fem una ronda amb deu cançons del disc nou. Grups amb vint-i-vuit anys de trajectòria que facin això, n’hi ha ben pocs! Als primers concerts, el públic estava una mica més fred amb les cançons noves i vibrava més amb les antigues, però aquest contrast comença a reduir-se. Ara mateix, amb Bombolles i amb Blue Tack l’esclat del públic és brutal, per exemple.
Lluís: Crec que la manera més còmoda de fer un repertori és fer cançons antigues. Si volem que la gent es torni boja, ja sabem què hem de tocar, però això va en detriment que et creguis el concert. Teníem claríssim que volíem un repertori nou. Volem ser un grup d’ara i ensenyar què fem ara. Que la gent vingui a veure Els Pets d’ara.
 
Quins plans teniu amb la ronda? Mantindreu el repertori o l’anireu variant a mesura que passin els mesos?
Joan: De cara a la primavera canviarem lleugerament el repertori. El gros continuarà essent L’àrea petita, però respecte a la resta de cançons tindrem en compte que en lloc de teatres i auditoris farem concerts de festa major i no volem renunciar aquesta part que sempre han tingut Els Pets i que també va lligada a la història del rock and roll, que és fer ballar i fer-ho passar bé a la gent.
 
És gaire feixuc això de fer promoció d’un disc i una ronda?
Lluís: La gent que digui que fer promoció d’un disc és feixuc és hipòcrita, perquè no hi ha res que li agradi més a un artista que parlar d’ell mateix, i fer promoció és parlar de tu. És com un massatge d’ego. El que és fotut és estar vuit hores davant un ordinador fent una feina que no t’interessa!
Joan: La promoció, ens la prenem més amb calma que quan vam fer el Fruits Sex o el Brut Natural, per exemple. Els concerts, com que ara fem sales i teatres, vas més aviat. Quan vingui l’estiu de vegades sí que no ve gaire de gust tornar a les tantes a casa. És que, cony, tenim cinquanta anys!
Lluís: Amb l’edat et tornes més rondinaire i no et ve de gust, per exemple, fer les proves de so a un pavelló on et fots de fred, però després a l’escenari ens mirem i, sense dir-nos res, ens queda a tots molt clar que ha valgut la pena l’esforç. En aquest sentit no som gaire indies, dalt de l’escenari ens ho passem de puta mare i el públic ho nota, no fem gaire cara d’estar turmentats...
 
Com veieu el món de la música? A escala mundial i catalana...
Joan: El món de la música és fascinant, és la nostra vida. No sabríem viure sense música. Els músics són els meus herois: sóc com un nen petit, quan escolto música o llegeixo una biografia d’un músic. És com si llegís contes d’aventures.
Lluís: L’entusiasme que ens transmet la música és el culpable que encara ens hi dediquem. Amb cinquanta anys, a dia d’avui encara entrem al cotxe d’en Joan, posem un disc i ens diem: “Què és això, has vist com sona?”
Joan: Som un país que dóna excel·lents músics, amb la gent molt preparada, molt més que quan nosaltres vam començar, perquè hi ha hagut escoles de música, més accés a tocar i estudiar un instrument. Abans eren quatre penjats els qui ho feien. Ara és més difícil triar, però ha augmentat el nivell dels músics. Creativament, si mires els altres països, no els hem d’envejar res. Però sí que podem envejar el públic, la quantitat de gent que és capaç de pagar una entrada per anar a veure un espectacle.
Lluís: La gent que valora que el tio que és dalt de l’escenari fa una feina que demana un esforç. Aquesta cultura de la música gratuïta que ha fet tant de mal en aquest país, que tot és de pagament excepte la música, que és de franc. Això costarà molt de canviar.
Joan: En uns altres països hi ha l’hàbit d’anar a escoltar música, com hi ha l’hàbit d’anar al teatre o d’anar al cinema. Aquí hi ha més cultura de sortir de festa i engatar-se, el “botellón”... Un amic que té una discoteca i li agrada la música m’explicava que ell hi fa concerts perquè hi creu, però que la gent entra al local i demana: “Quan acaben els músics?” La música és una cosa que és allà i que a mi em serveix per sortir, per beure, per passar-m’ho bé, però no faig l’esforç per escoltar-la; és una gran assignatura pendent en aquest país. D’una altra banda, n’hem viscut, perquè el circuit de les festes majors és el que alimenta la majoria de músics d’aquest país...
 
Lluís, tens un programa de música a la ràdio. Com és? Què hi sona?
Lluís: Es diu El celobert, el faig cada dia, de 15.00 a 16.00 i sona a la xarxa. És un programa diari, temàtic, en què tinc carta blanca per compartir el meu entusiasme per la música. Hi poso les cançons que m’agraden. I sempre miro de buscar-los un fil argumental. A través de Facebook i de Twitter poso deures als oients i així fem el programa entre tots: “La setmana que ve parlarem d’aquest tema”, i cadascú hi diu la seva.
 
Què us ha semblat la visita que acabeu de fer? Coneixíeu la DO Alella?
Joan: Sí, home, n’havíem sentit a parlar! No sé pas si n’havíem tastat algun, amb tot, perquè quan demanes vi, normalment no el recordes...
Lluís: El Marquès d’Alella, sí que sé que l’he tastat, es troba prou fàcilment, no?
Joan: Jo tinc per costum, quan vaig a un lloc, de demanar el vi d’allà. Si vaig al Bages, demano un Pla de Bages... Com que vinc de pagès, hi estic conscienciat.
Lluís: Quan faig visites a cellers sempre flipo molt que hi ha un component gairebé religiós en això del vi. Em fascina perquè és un món al qual podries dedicar la vida sencera i no aprendre’n mai prou.
 
Repassant la vostra discografia, hi ha algunes cançons que fan referència al vi. Dues d’aquestes al disc nou... Us agrada el vi?
Lluís: Una fan ens va fer saber que la paraula més repetida al disc Fràgil era glop. I la paraula vi és present, sinó a tots, en gairebé tots els discos d’Els Pets. La raó és evident: bec vi, m’agrada beure vi i és un dels plaers dels quals més gaudeixo. M’agrada que la gent que n’entén me’ls triï... Vins ecològics, vins bio...
 
Biodinàmics?
Lluís: Jo els anomeno biodegradables, per fer-los enfadar.
Ah! En general, m’agraden més els blancs.
 
I tu, Joan?
Joan: Jo, Montsant! Com que no bec alcohol, només bec vi quan menjo, amb els Montsant darrerament xalo molt. I amb els Priorat també. Aquest estiu he estat a Poboleda i a Bellmunt del Priorat fent maridatges i tastant vins... M’agraden molt! Però el blanc també m’agrada, eh!
Lluís: A mi el blanc m’agrada perquè en puc beure més. El negre arriba un moment que ja no puc més... Això sí, blanc sec.
 
Una d’aquestes referències al vi apareix a Pantalons curts i els genolls pelats, on parleu del pa amb vi i sucre. En menjàveu, de petits? Quin record en teniu?
Joan: A mi no me’n donaven pas... Els meus berenars eren de pa amb tomàquet i pernil o pa amb oli i xocolata.
Lluís: A mi el pa amb vi i sucre em recorda la meva padrina Rosa, la meva àvia materna. L’àvia paterna em feia pa amb oli i sucre.
 
I què t’agradava més?
Lluís: El pa amb oli i sucre. Em costava el vi, de petit...
 
En doneu als vostres fills? Penseu que és una bona idea fer-ho?
Tots dos: No!
Joan: És com això de donar cava al nen per Nadal... forma part de la tradició, però crec que és un error. La canalla va a dormir vermella com un perdigot. És clar que van a dormir!
Lluís: El meu nen una vegada em va dir que volia tastar la cervesa. No li vaig dir pas que no: “Tasta-la.” Tenia ben clar que la trobaria tan horrorosa com la vaig trobar jo quan era petit. Per sort la canalla té un instint i l’alcohol no li entra...
 
Com ha evolucionat el vostre vi, en aquests gairebé vint-i-vuit anys? Una entrada forta i agressiva i un final suau i ple de matisos?
Lluís: Ara som un gran reserva, hem estat vint-i-vuit anys en barrica. El color és molt més fort, hi ha més cos. Mira si hi ha cos! (Pica amb la mà sobre la panxa d’en Joan i riuen tots dos.)
 
El que és evident és que, a les lletres, heu anat deixant una mica de banda la reivindicació social i lingüística per parlar més de sentiments...
Joan: No! La posem en un altre lloc. Quan ets jove ets molt idealista, aquestes coses passen al davant i en vols parlar directament.
Lluís: Més que idealista, ets maximalista.
Joan: Exacte! A mesura que agafes experiència vital, et ve de gust parlar d’històries, de relacions humanes, del tipus que siguin, i en el rerefons d’aquestes històries és on posem la crítica social o la nostra manera de veure la societat. El decorat d’aquestes petites històries és aquest país i és el 2013. Pots parlar d’una relació d’amor en la qual surt gent que ho passa malament o qualsevol altra situació que la gent d’aquest país pot viure ara mateix. Jo mateix he militat tota la vida en l’esquerra independentista i ara estic una mica a la reserva. M’interessa molt, m’apassiona molt què passa, però crec que ara hi ha d’haver una altra gent al davant.
Lluís: Tenim una altra manera d’explicar el mateix. Ens sentim més còmodes no alliçonant, de fet tenim una al·lèrgia bastant gran a la gent que alliçona, a la gent que diu què s’ha de fer i com s’ha de fer. Més que res perquè, com més grans ens fem, menys clares tenim les solucions perfectes als problemes. No deixem de tenir una consciència social, però preferim que no sigui la protagonista de la història.
 
Sempre us heu proclamat independentistes. Tant a les lletres de les cançons com amb la vostra actitud. Com viviu i com veieu el procés cap a la independència?
Joan: Crec que Catalunya serà independent. Ens hi aboquen. L’Espanya de matriu castellana no ha entès mai com s’havia de construir un estat plurinacional on tothom se sentís còmode. Castella no entén la diferència, només l’entén assimilant-la. Flipo com els catalans hem aguantat tant, després de tants segles la nostra cultura hauria d’estar absolutament assimilada. I, fins i tot, després de tantes onades migratòries que, per una qüestió demogràfica, aigualeixen aquest sentiment, cotinuem aquí i encara adaptem gent d’aquestes onades que acaben veient clar que la independència és l’única solució per al país. Tinc claríssim que arribarà, no crec pas que demà mateix, però crec que l’estat espanyol, amb la seva intransigència, accelera el procés. Si la tercera via se la creguessin i ens festegessin, probablement, a la majoria de la gent ja li estaria bé. Ells ens van sotmetre i ells faran que aconseguim la llibertat! Són uns grans col·laboracionistes...
 
Lluís, ets gairebé més famós com a pare que com a músic. Parles del fet de ser pare en llibres, en articles a l’Ara... I en Joan també és pare, tot i que fa menys temps. Com ha influït la vostra paternitat en les cançons i en el tarannà del grup?
Lluís: Ara volem tocar més aviat.
Joan: Prioritzem la canalla als assaigs. Perquè la nostra feina ens ho permet fer. Quan treballes en una fàbrica i tens una nòmina, no pots organitzar els teus horaris com ho podem fer nosaltres. No sé si hi ha gaires feines que ens permetrien estar més pendents dels nostres fills que ara. Em passo tot el dia amb ell! El vesteixo jo, el porto a l’escola jo... És un plaer enorme! És un perill, alhora, perquè enganxa molt. Vas a tocar a no sé on i t’enyores.
 
I respecte a la gastronomia? Sou gaire gourmets?
Lluís: No sóc de menjar grans quantitats, com el meu físic indica, però m’agrada tastar coses diferents, m’agrada la cuina nova, m’agrada també molt el menjar dels altres països, especialment el japonès. M’agrada experimentar una mica. No em surt de natural, però gràcies a la meva parella que m’hi arrossega he tastat menjars de molts països i penso que també és cultura.
Joan: Jo, com més menjar dels altres països tasto, més m’adono que com a Catalunya no es menja enlloc!


Per veure l'entrevista en paper i llegir el reportatge sobre el dinar a Can Major amb Els Pets, fes click aquí
 
 
 
 
 


Lectures 10001 lectures   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




publicitat


giny

publicitat

giny

publicitat

giny

publicitat


publicitat


Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars, apunta-t'hi

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

En paper

publicitat


giny


Un projecte de:
Premsa comarcal


Amb la col·laboració de:
Fundació Lluís Carulla



Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya