Papers de vi

Dilluns, 18.4.2016 18:30h

Sopa de Cabra: "La música i el vi només donen bon resultat si es fan amb passió"

Els quatre membres històrics de Sopa de Cabra descobreixen la DO Alella de la mà de “Papers de vi”


Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant


Els Sopa de Cabra al davant de l'espectacular premsa de doble cargol del celler Bouquet d'Alella
© Papers de vi

Pep Bosch i Francesc "Cuco" Licísic
© Papers de vi

Toni Cerdà, enòleg i propietari del celler Bouquet d'Alella, explicant el seu projecte als Sopa de Cabra
© Papers de vi

En Toni explicant als Sopa els secrets de la poda
© Papers de vi

En Thió va ser l'únic valent que es va atrevir a podar un cep!
© Papers de vi

En Toni explicant a la banda tot allò que cal saber sobre el celler Bouquet d'Alella
© Papers de vi

Els Sopa de Cabra, al pati de Can Boquet, durant l'entrevista amb tast de vins comentat per en Toni.
© Papers de vi

Pep Bosch
© Papers de vi

En Cuco, comparant els colors del Bouquet d'A Blanc i el Blanc+...
© Papers de vi

Josep Thió
© Papers de vi

Gerard Quintana
© Papers de vi

Un Marquès d'Alella Chardonnay del 1986, l'any de creació de Sopa de Cabra. Un autèntic luxe!
© Papers de vi

Papers de vi

Va ser un dinar amb l'ambient ben distès...
© Papers de vi

Els Sopa, amb una ampolla d'Autòcton a la mà, en companyia d'en Gonzalo, xef dels Garrofers.
© Papers de vi




La banda gironina oferirà un concert únic al Maresme el 15 de juliol dins del festival Arts d'Estiu, a Pineda de Mar

 

Text: Elisabet Solsona / Fotos: Òscar Pallarès

 

Els Sopa de Cabra (Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc “Cuco” Lisícic i Pep Bosch) arriben abans d’hora a Can Boquet. En aquesta masia alellenca, seu del celler Bouquet d’Alella, comencem la jornada amb una de les bandes més consolidades del panorama musical. Toni Cerdà, emocionat de rebre’ls, els explica amb pèls i senyals la història del celler. De seguida sorgeixen els primers paral·lelismes entre la música i el vi, entre els qui fan música i els qui fan vi: totes dues són feines sacrificades, que volen moltes hores i que només donen bon resultat si es fan amb passió. Una vegada feta l’explicació de la història del celler, pugem a una vinya. Només arribar-hi, el segon paral·lelisme: els ceps, de pansa blanca, s’hi van plantar el 1986. És el mateix any que va néixer Sopa de Cabra. En Toni els explica amb tot luxe de detalls com es poden els ceps i els convida a fer-ho: Josep Thió és l’únic que gosa agafar les tisores. La resta s’ho miren embadalits, però tenen por de podar malament un cep i prefereixen abstenir-se’n.

Tornem cap a la masia i arriba el moment de fer el tast de vins. En Toni serveix dues copes a cadascú: els Bouquet d’A Blanc i Blanc +. Els Sopa els tasten i pregunten, i en Toni s’esplaia explicant les característiques de cada vi. Observen la diferència de color i de gust entre tots dos, els tasten i els comparen. Hi ha unanimitat a l’hora de qualificar-los d’excel·lents.

Aquí hauria d’haver acabat la visita al celler Bouquet d’Alella. L’entrevista s’havia previst al restaurant, però el mànager del grup suggereix de fer-la allà mateix. El sol hi acompanya i fa agradable l’estada, així que engeguem la gravadora.

 

–“Cercles” és el nom del vostre últim disc. La vida és un cercle i tot torna, com Sopa? O amb aquest disc ja tanqueu el cercle obert fa trenta anys?

–Gerard: O potser és Cercles perquè en comença un de nou, un cicle nou. Sempre que triem un títol, hi busquem la polisèmia, que sigui obert a unes quantes interpretacions. El cercle no saps mai on comença i on s’acaba, i, en canvi, una línia recta té un principi i un final. Ara tots ja hem arribat a la cinquantena i la idea de la vida com una cosa cíclica, a partir d’una certa edat, la tens molt més clara. Hi ha un moment de joventut en què penses que ets immortal i que les coses només van endavant.

–Cuco: Quan érem joves d’alguna manera ja parlàvem de cercles, de “rodes”..., però ara és diferent.

–Gerard: Ara tens fills, has vist que han passat pel mateix lloc que tu i que hi ha coses que es repeteixen... i el cicle és molt més clar.

 

–“Cercles” va sortir al novembre, quinze anys després del “Plou i fa sol”. Després de tant de temps, ha costat tornar-vos a posar a treballar conjuntament per crear temes nous?

–Cuco: Hauria costat més si haguéssim deixat la música i ens hi haguéssim hagut de tornar a posar ara, però ens coneixem tots i no hem parat mai.

 

–Malgrat aquesta “pausa” de quinze anys, els temes –sobretot la cançó “Cercles”– tenen el segell de Sopa de Cabra, són molt identificables amb l’estil que sempre us ha caracteritzat.

–Josep: Sempre costa molt treballar amb cançons noves. A casa són d’una manera, al local d’assaig passen a ser de tot el grup i quan arriben a les mans d’un productor acaben de canviar. Sempre costa, però no a causa de les persones, sinó del procés en si. I la gràcia és que continua sonant com Sopa de Cabra.

–Gerard: Hi ha una sensació... i és que quan et tornes a unir i fa dos dies que treballes, sembla que no hagi passat el temps. Però sí que té raó en Josep, has d’estar constantment prenent decisions i cada decisió és molt determinant. Hi ha aquest vertigen, però a escala de grup ens coneixem, cadascú sap les seves virtuts i limitacions. Saps què et pots demanar a tu mateix, què pots demanar a l’equip i això va determinant la manera de fer.

 

–L’estiu passat vau fer la gira “3,2,1...”, uns concerts que van fer les delícies dels fans perquè hi sonaven tots els “hits”, l’un rere l’altre. Què se sent quan veus que després d’una aturada tan llarga continueu omplint concerts i la gent se sap totes les cançons?

–Gerard: En Josep feia una descripció de tot el procés íntim de fer la cançó, de compartir-la amb el grup, després amb el productor, les mescles... I hi faltava el punt final, que és quan es posa a l’abast del públic. En aquest estadi les cançons ja deixen de ser teves i la gent els dóna una funció diferent. Et ve gent i t’explica la seva història amb aquelles cançons i se’t posen els pèls de punta, de com hi han arribat a fer una simbiosi. De vegades som trampolins de la gent per fer coses. I quan fem les cançons, hi ha un sentit més enllà de la forma, hi ha una ànima que després es va adaptant a cadascú. I quan ho veus, et fa posar els pèls de punta, evidentment.

 

–I això és el que us va animar a fer noves cançons?

–Gerard: Fer un disc nou era un desafiament enorme, i de fet va ser una de les coses que ens vam plantejar després dels concerts del 2011, quan vam veure el lloc que Sopa ocupava en la vida i en la memòria de molta gent. Vam acabar aquells concerts pensant que si hi havia continuïtat havíem d’assumir aquest repte. El repte d’introduir unes cançons noves que havien de conviure amb tots els clàssics que ja són part de la vida de tanta gent. Sempre hem necessitat assumir desafiaments i coses que semblen impossibles, i això és el que ens manté units i crea complicitat entre nosaltres. Això, i la satisfacció de veure com les cançons es poden fer velles sense desgastar-se, sinó sumant com el bon vi. A banda, també la satisfacció de veure que pots fer un nou disc i que pot conviure amb les velles cançons.

 

–Com recordeu els tres concerts al Palau Sant Jordi del 2011?

–Cuco: No ens havíem imaginat ni en el millor dels nostres somnis que pogués passar. Vam dir de fer un Sant Jordi, però mai a la vida no hauríem dit que en faríem tres.

–Pep: T’has de tancar una mica al teu lloc i fer la feina, perquè sinó et desbordes.

–Gerard: El 2011, en el primer concert, molta gent ens deia: “Que pretensiosos, us penseu que omplireu el Sant Jordi?” Era una cosa que sols no havíem fet mai, però en mig matí es van acabar les entrades. I fins que no vam decidir el segon ens vam passar tot un mes debatent i pensant, i amb el tercer igual. Vam haver de digerir què passava, que anava molt més enllà de les nostres expectatives.

 

–I les sensacions s’assemblen a les del mític Sant Jordi del 91?

–Gerard: Crec que són completament diferents. El 1991, quan vam arribar al Sant Jordi, veníem de compartir cartell amb Tina Turner i El Último de la Fila, on encara hi havia més gent. El concert del Sot del Migdia de les Festes de la Mercè va aplegar més de setanta mil persones, veníem d’enregistrar el Ben endins de la Sala Zeleste amb més de cent mil còpies venudes... Una gira de més de noranta concerts i el Sant Jordi va ser un concert que compartíem amb Sau, Els Pets i Sangtraït. El 2011, en canvi, la sensació de sortir el primer dia a l’escenari va ser brutal... I després veure’n les imatges. En Josep deia que fins a la tercera cançó no notava la pua. La sensació era com si hi hagués una boira increïble, no es veia res. I després veies les imatges de vídeo i deies: “Però si es veu tot perfectament!” Va ser molt bèstia.

–Pep: De vegades t’agafa més impressió quan ho veus amb imatges gravades que no quan ets allà, que t’has de tancar a la feina.

–Gerard: No pots deixar que l’emoció et guanyi.

 

–I als qui creuen que heu tornat a unir els vostres camins per una qüestió purament econòmica, què els dieu?

–Josep: Això és precisament el que no volíem fer. Tirar de clàssics hauria estat el més fàcil.

–Gerard: Jo dic que si ho féssim només pels diners, faríem una altra feina que ens en donés molts més. És molt fàcil dir “traiem a passejar el repertori clàssic”. L’altre dia Els Pets ens deien “quins collons!”, com dient que ens havíem mullat molt. En la música assumeixes un risc constantment, no és una ciència exacta. Tot el que has guanyat durant un any, ho has de reinvertir per poder fer un nou disc i saps que se t’exigirà moltíssim i que per sota no pot quedar, ni en qualitat ni en emoció ni en res. Sempre se t’exigirà més i pots perdre-ho tot, malmetre el record i tot el bagatge perquè sempre ets l’últim que has fet, i per això se’t jutja. No se’t jutja perquè fa vint-i-cinc anys vas fer una gran cançó. Al contrari! Si ets incapaç de superar tot allò, et diuen: “Mira, aquell va tenir sort de fer allò i no ha fet mai més res de bo.”

–Josep: A la resta de la gent, no se li qüestiona mai que treballi per poder pagar les factures, en canvi amb els artistes és diferent. I també tenim dret de guanyar-nos la vida.

 

–En trenta anys tot ha canviat molt, també la manera de vendre i consumir la música. En l’època del “Ben endins” els grups vivien bàsicament dels discos venuts i ara això és molt diferent. El vostre disc es pot trobar a Spotify: que la música es pugui tenir gratuïtament, és un bon símptoma?

–Gerard: Ha canviat en molts aspectes, no sols en la manera com arriben els discos a la gent. Abans, el gros dels ingressos en la música provenia de la venda de discos i ara és residual. Ara l’economia del sector es fonamenta en els concerts, però això també s’ha densificat molt. Hi ha una quantitat de festivals que fa uns quants anys era inimaginable. Però no sols això: una banda jove, que comença, té l’arxiu universal a un cop de clic. Pots veure el concert de James Brown de l’any 1960 a la sala Apolo de Nova York. Quan nosaltres vam començar, això era impensable. Havies d’esperar que algú que se n’anés a fora et portés un disc o un VHS... Tota aquella escola, no la tenies a l’abast; i ara tens tota la història de la música a un cop de clic. I això té les dues cares: tens tanta oferta que és impossible d’assimilar-la, però alhora si tens clara una cosa pots accedir-hi a l’instant.

–Cuco: En la nostra primera etapa no hi havia ni internet ni tampoc xarxes socials.

–Gerard: I ara hi ha molts més referents i mitjans. Ara pots fer un primer disc d’una qualitat excel·lent. En el nostre cas, el primer disc va connectar molt amb la gent gràcies a temes com L’Empordà, El boig de la ciutat, etc., però nosaltres mateixos el sentíem i no ens hi reconeixíem, nosaltres ens reconeixíem en el directe. I per això ja el tercer disc, Ben endins, el vam fer en directe. I també l’entorn ens deia que estàvem bojos: “Un disc en directe no es fa fins que ja en tens vuit! Que repetireu les cançons del primer i el segon disc?” Però era la voluntat de reconèixer-te, d’acostar-te a allò que eres en realitat. La tecnologia també ha canviat molt tot aquest panorama. Pots ser autosuficient amb el teu estudi a casa, amb un programa d’ordinador, i només anar a l’estudi a fer quatre coses. Quan vam començar, l’única possibilitat era anar a l’estudi, i això valia molts diners!

 

–Fa trenta anys vau ser clau en la normalització de la música en català. Després hi va haver una baixada i des de fa alguns anys els grups que canten en català s’han multiplicat i n’hi ha de molt nivell. La música en català viu el millor moment?

–Gerard: Recordo al principi de tot quan als concerts hi havia molt bon ambient, però sempre hi havia qui et venia i et deia: “No us menjareu una merda si no canteu en castellà!” Era el moment de la movida madrilenya i els grups que sortien d’aquí i tenien projecció era a través d’aquella moguda, com Los Rebeldes, El Último de la Fila, Loquillo... Nosaltres érem una mena d’anomalia, una cosa carrinclona. Ens deien que en català no es podia fer rock and roll perquè era la llengua de la nova cançó, era una llengua més literària, que no tenia uns usos tan socials i d’argot... Tenia pàtina de llengua antiga. I no és casual que coincidíssim en el moment del naixement amb els Pets, un nom al qual ara estem molt acostumats, però que en aquell moment... Vam portar la llengua a llocs on no era. El paradigma seria Albert Pla, que assassinava la metàfora, era d’un explícit esfereïdor.

A Barcelona la majoria dels grups que sortien lligaven molt més amb la movida madrilenya i els grups que vam néixer a comarques érem els que fèiem servir el català. Ens van etiquetar com a “rock català”, malgrat que no tenia pràcticament res a veure què feia Sangtraït, nosaltres, Sau i Tancat per Defunció. Cadascú tenia mirades diferents respecte de la música, però tots teníem la mateixa etiqueta. Ara, en canvi, hi ha una diversitat i oferta enormes, i la gent que escolta música en català se sent tan normal com qualsevol altra.

–Cuco: Com la tele en català, quan al principi les pel·lícules doblades es feien molt estranyes.

–Gerard: A algú li pot agradar la música escandinava i al mateix temps li pot agradar Maria Coma. Veus grups com els Txarango, que lliguen amb coses anteriors a nosaltres... I fins i tot la utilització de la llengua també ha canviat: poden cantar en català, però fan un tema en castellà i no passa res. En canvi, nosaltres, això no ho podíem fer. Vam ser la generació de la normalització lingüística i de l’eufòria preolímpica.

 

–I el moment polític també ha canviat molt des que vau plegar el 2001. Com creieu que acabarà tot aquest procés?

–Gerard: Si algú hagués jugat a fer d’endeví i hagués dit què passa ara, li hauríem dit: “Què t’has pres? Has begut massa vi d’Alella o què?” Els anys 1980, quan vam començar, feia sis anys que havia començat la transició, amb tot el que havia representat d’expectatives, que es construïa una cosa nova... Ara no sé on anirem a parar. Hi ha una sensació d’esgotament i cal una manera de fer nova. I no sols a escala de país, sinó mundial. És un moment en què cal reescriure-ho tot plegat, hi ha unes desigualtats creixents que són insostenibles. Necessitem trobar eines per tornar a entendre les coses i reinventar-les. Em quedo amb la sensació que tot està per fer i tot és possible.

 

–Us agrada el món del vi?

–Cuco: Jo no sóc de beure vi. Em fa gràcia aquest món, però no sóc de beure vi.

–Gerard: Vivim en una societat amb molta cultura de l’alcohol. Jo he anat deixant tota la beguda menys el vi. Potser perquè a casa hi havia lligam. El meu pare, a partir d’un moment, va deixar la feina anterior i es va dedicar a la representació de vins de la casa Torres. És de la zona de la Ribera de Navarra, enganxada a la Rioja. Vaig fer la mili allà envoltat de cellers i a la caserna fèiem vi propi... I costa ser en una taula i menjar sense que hi hagi una ampolla de vi, es fa estrany.

–Josep: Ho tinc molt associat a les celebracions, als àpats, a sopar fora de casa... I el maridatge del vi amb el menjar és una cosa que no es pot fer amb cap altra beguda. Hi ha coses que són impagables, com un tros de formatge amb un vi, o unes postres... Amb el menjar és un maridatge ideal.

–Gerard: La revolució del vi, sí que l’hem viscuda. Coneixíem el Rioja, el Penedès... I de sobte aquesta proliferació i recuperació de DO com Alella, l’Empordà... i el Priorat, que recordo que quan hi anàvem al principi era sensació de beure “vinatxo”. I a l’Empordà igual! I aquesta evolució, l’hem viscuda molt.

 

–Quan aneu a un restaurant i demaneu una ampolla de vi, valoreu que sigui català?

–Gerard: No és que t’hi fixis, és que ho tens més en compte. Són coses de qualitat i que són d’aquí. Si aquí també hi ha bons productes i molta professionalitat, genera complicitat. A casa sempre hi ha vi per menjar. Jo, que no sóc de beure altres coses, ho tinc molt en compte.

Una vegada acabada l’entrevista, és el moment d’anar-se’n de Can Boquet. Però abans cal un moment per als agraïments i l’intercanvi de detalls. Els Sopa de Cabra regalen un CD de Cercles dedicat a en Toni. Ell, visiblement emocionat, els regala vins com els que acaben de tastar. Ha arribat l’hora d’anar cap als Garrofers, on Gonzalo Rivière ha preparat un menú també especial per a l’ocasió i el sommelier Dani Garcia s’ha encarregat del maridatge amb els vins de la DO Alella. Tenim per a nosaltres tot el menjador interior del restaurant, una magnífica i espaiosa taula parada amb bon gust i tota l’atenció de la mestressa de la casa, l’Adriana, que ens mima a tots plegats i contribueix que ens hi sentim ben a gust.

 

 

CRÒNICA D’UN ÀPAT FET A MIDA

El primer plat que arriba a taula és un còdol, el Rolling Stone. Una patata arrebossada amb fang comestible, amb un garum d’anxova. En Gonzalo explica que ha elaborat el plat pensant en el disc dels Stones Goats head soup, que va inspirar el nom dels Sopa de Cabra. “El garum és una versió actualitzada d’un plat romà”, explica. La idea és lligar el present de la DO Alella amb el seu passat, els vins que els romans elaboraven a la Laietània, l’actual Maresme. “Un plat salat, una mica canyero, una mica gamberro que és com, i perdoneu, us percebo jo a vosaltres i la vostra música.”

 

La proposta d’en Dani per acompanyar el plat és el Foranell Pansa Blanca 2010, del celler Quim Batlle. Mentre serveix les copes, el sommelier explica el projecte de Quim Batlle i les característiques d’aquest vi. Com farà després amb cada combinació de plat i vi, mentre tastem ens convida a entendre i comentar entre tots el maridatge, a valorar fins a quin punt la parella funciona. En aquest cas, tothom està d’acord que la salinitat manifesta del vi acompanya de meravella el “fang” i el garum.

 

De seguida arriba el segon plat. Per servir un dels ingredients estrella del Maresme, en Gonzalo ha triat el nom d’una de les cançons estrella de la banda, Si et quedes amb mi, una cançó i també un exquisit plat de pèsols del Maresme amb tripa de bacallà. En Gonzalo lloa la qualitat dels pèsols de la comarca i fa broma: “Si et quedes amb mi, et cuinaré pèsols cada dia.”

El vi triat per a l’ocasió és el Peça d’en Blanch 2013, d’Oriol Artigas. En Dani ens explica que l’ampolla que tastem és una de les poques que en queden, perquè ja no n’hi ha al mercat. Els Sopa s’entusiasmen quan descobreixen que tradicionalment, a Alella, i també a la Peça d’en Blanch, s’han plantat pèsols entre les fileres de vinya. L’entusiasme creix en el moment de tastar els pèsols, que es fonen a la boca. I s’arriba al punt culminant en el moment d’assaborir-los amb el vi. “Quina passada!”, exclama en Gerard. “Aquesta copa, la vull amb mi fins al final del dinar”, demana en Josep.

 

El tercer plat es diu Cercles, com el disc. És un pop a la planxa amb ceba tendra, créixens, all negre i mostassa picant. I, tot plegat, formant cercles al plat. Els Sopa de Cabra gaudeixen del dinar i se’n llepen els dits. Aquest plat, en Dani el marida amb l’In Vita 2015, de Castillo de Sajazarra, que fa un dia que ha sortit al mercat. En Cuco es mostra sorprès de veure que tots els vins que han tastat fins ara porten pansa blanca i són ben diferents.

 

Entre plat i plat arriba un dels moments importants del dinar. Papers de vi ha aconseguit, per a l’ocasió, una ampolla de Marquès d’Alella Chardonnay de l’any 1986. Una de les tres que el celler conservava al seu cementiri. Un vi elaborat l’any que va néixer Sopa de Cabra. Mentre en Dani els mostra l’ampolla, tots els membres de la banda l’observen amb la boca oberta, conscients que tastaran una cosa molt especial. El sommelier explica que es tracta d’un vi jove, elaborat amb l’objectiu que fos begut poc després de ser embotellat, i que no sabem en quin estat es trobarà. “Tant és!”, diu en Gerard: “No cada dia es pot tastar un vi de trenta anys!”

El procés d’obertura de l’ampolla és complex. Com acostuma a passar en aquests casos, el tap es trenca i en Dani fa la feina en silenci, concentrat, gairebé sense respirar. Una vegada a la copa, el Marquès sorprèn tothom i està fantàstic. Un vi que té la mateixa edat que Sopa de Cabra i, com la banda, continua en plena forma.

 

L’èxit més gran dels Sopa és L’Empordà i, per tant, no hi podia faltar un plat inspirat i elaborat amb productes d’aquesta comarca: arròs de garotes i botifarra negra. Un plat “nascut entre Blanes i Cadaqués”, com explica en Gonzalo, que acompanyem amb l’Autòcton 2014, el vi de Papers de vi elaborat pel celler Can Roda: una garnatxa negra vinificada en blanc i criada en fusta que, amb la seva untuositat, acompanya meravellosament un plat sorprenentment deliciós.

 

Arriba l’últim plat. En Gonzalo comença la frase dient: “Us volíem fer una sopa de cabra, però vam imaginar que ja us l’haurien cuinada moltes vegades i...” I en Gerard el talla: “Doncs no!” “Llàstima!”, pensem l’equip de Papers de vi. El xef continua el discurs i explica que de la cabra hem passat al cabrit: ens serveix una espatlla de cabrit glacejada amb taronja i romaní. Una carn extraordinàriament melosa i que en Dani proposa acompanyar amb un vi fresc i amb la potència perfecta per fer parella amb el plat: el Bouquet d’A Garnatxa Negra 2014. La taronja i el romaní arrodoneixen el maridatge mirant d’aparellar-se amb les notes d’aquesta fruita i aquesta herba mediterrània que trobem presents al vi.

 

I és hora de passar a les postres. “Fins ara hem tret plats fets a la mida de Sopa de Cabra. Ara us en portem un de fet a la nostra mida. Us volem explicar qui som amb aquest ‘Paisatge de sabors d’Alella’”, els explica en Gonzalo. Unes postres en forma de sauló fet amb galeta de mantega, gelatina de farigola i sorbet de fonoll que, al tast, ens fa sentir que som al mig d’una vinya de muntanya de la DO Alella. El vi triat és el Marfil Escumós Moscatell, que té el nivell de  dolçor i les aromes que lliguen a la perfecció amb la proposta del xef.

 

I per si no n’hi ha prou, amb unes postres, en Gonzalo en proposa unes altres. Ja fa molta estona que som a taula. Hi hem menjat, hi hem après, hi hem tastat vins, hi hem rigut. Els hem preguntat per la seva històrica rivalitat amb els Pets, que ens desmenteixen tot explicant que no és sinó una llegenda i que sempre sortien de festa junts després dels concerts (fins i tot en Cuco ens ensenya una foto amb ells!). És el moment per fer una mica de broma. En Gonzalo diu que no se’n poden anar de la DO Alella sense tastar un dels seus vins estrella: “Hem preparat unes postres per a aquest vi buscant que fos un maridatge d’aquells ‘de llibre’. Un pastís de xocolata amb galeta d’avellana i gelat de figues seques i nata. Abans us he dit gamberros, ara permeteu-nos que ho siguem nosaltres. Ens hem permès el luxe de posar-hi avellanes, per homenatjar també els vostres amics els Pets.” Tots riuen i en Gerard ens explica una anècdota: “M’ha passat més d’una vegada que la gent m’atura pel carrer i m’explica com li agrada la nostra música per acabar dient que la seva cançó preferida és el Bon dia.

El vi, no podia ser d’una altra manera, és el Dolç Mataró 2012, d’Alta Alella. En Dani n’explica les característiques, però no cal. El vi i la seva parella de ball parlen per si sols. L’ampolla s’acabarà buidant durant una sobretaula que s’allarga i s’allarga sense que ningú no tingui pressa per marxar. Havíem començat la jornada comptant que en Gerard se n’havia d’anar a les quatre de la tarda. Són les cinc passades, en Gonzalo i l’Adriana ja seuen amb nosaltres a taula i la conversa i les rialles flueixen entre confessions i secrets sobre el panorama musical d’avui i de fa trenta anys. Secrets que, perquè ho són, no us podrem explicar mai, però que sempre recordarem.

 


Lectures 2177 lectures   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




publicitat


publicitat

giny

publicitat


giny

publicitat

giny

publicitat

giny

Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars, apunta-t'hi

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

En paper

publicitat


giny

publicitat



Un projecte de:
Premsa comarcal


Amb la col·laboració de:
Fundació Lluís Carulla



Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya