"La DO Alella són vinyes vora el mar, bona gastronomia, bona gent... És una DO que no crida, però la gent continua demanant els seus vins"

Meritxell Falgueras Sommelier, periodista, llicenciada en humanitats i màster en viticultura i màrqueting

Espectacular coca farcida de crema cremada amb taronja confitada i pinyons (La Petita Mallorquina)
Espectacular coca farcida de crema cremada amb taronja confitada i pinyons (La Petita Mallorquina)
Un dia amb Meritxell Falgueras (Text i fotos: Òscar Pallarès)
 
No ha estat fàcil. Gens fàcil, de fet. L’agenda d’aquesta dona, que viu a cavall entre la Toscana i Barcelona, vessa de viatges, feina per a dues televisions, actes promocionals del seu nou llibre, col·laboracions a la ràdio i la premsa escrita, sessions de fotos... Aquesta jornada ha estat penjant d’un fil durant una colla de dies, però finalment ho hem pogut tirar endavant i tenim tot un dia per compartir amb la Meritxell Falgueras. Objectius? Conèixer-la una mica, esbrinar si la imatge que en tenim es correspon amb la realitat, mostrar-li algunes de les coses bones del territori DO Alella (els vins ja els coneix prou bé) i aconseguir que, atès que ens ha fet aquest forat enorme a la seva atapeïda agenda, acabi el dia contenta d’haver-lo compartit amb Papers de vi.
 
La recullo a migdia a l’estudi d’un fotògraf del Poblenou de Barcelona. Hi ha passat el matí fent una sessió de fotos de la qual sortirà la coberta de la nova edició del seu primer llibre. Falten cinc minuts perquè sigui l’hora acordada i, aturat al semàfor de la cantonada, m’entra un WhatsApp seu: “Ja sóc a la porta.” Contesto: “Vinc!” I de seguida ens trobem. Va carregada amb l’ordinador i bosses amb roba i material com ara decantadors i copes que ha fet servir d’atrezzo per a les fotos. Enfilem el camí cap a Teià i em demana que li expliqui la història de la revista i també en què consistirà la jornada. Es mostra molt simpàtica i oberta, gens estrella, com fan sovint alguns “famosets” de la tele. Molt xerraire i riallera.
 
PRIMERA PARADA: L’APERITIU
Com que el seu llibre Els vins de la teva vida proposa una infinitat de vins per a una infinitat de moments, situacions i persones, hem pensat que la durem a fer l’aperitiu, a dinar i a berenar, i li hem demanat que ens proposi un vi per a cada situació. L’aperitiu, el farem a la vora de la piscina del Club de Tennis Barcelona Teià i el vi que ha triat la Meritxell és un Alta Alella Pansa Blanca. Quan hi arribem ens rep en Luca, l’excel·lent cuiner del restaurant Pati la Morera, del Masnou, que també gestiona el restaurant del tennis. Quan la Meritxell detecta l’accent d’en Luca s’hi llança a parlar en italià. S’hi passen una bona estona i acaben parlant de cuina. Ella li explica que col·labora en un programa de la Rai (la ràdio) i, quan ens quedem un moment sols, en Luca, que reconeix que no coneixia la nostra convidada, em diu: “Caram, aquesta noia deu ser molt bona, perquè per aquest programa només passa gent de molt de nivell!”
 
Després d’unes quantes fotos, seiem a una taula a la vora de la piscina. Amb una copa de Pansa Blanca ben fresqueta i que passa de meravella a la mà, li proposo de començar l’entrevista. Hi està d’acord.
 
A tot arreu expliques que ets la cinquena generació del Celler de Gelida. Explica-me’n la història, si us plau.
El meu pare va néixer a la botiga. La primera generació portava a vendre els vins de Gelida a Barcelona, per això la botiga porta aquest nom. És clar, per mi és un orgull: quin millor currículum pot tenir una botiga sinó arrossegar una història de cinc generacions venent vi, cercant els millors vins del món per oferir als clients?
 
Tens un currículum superextens, tant formatiu com de col·laboracions periodístiques. La teva tesina de final d’estudis duia per nom “La metàfora al nas del vi”. Explica-me-la una mica...
Nosaltres utilitzem un llenguatge comú que obliga a ser objectiu, però les sensacions que ens genera el vi són totalment subjectives. Es tractava de veure com la metàfora ens acosta més a abocar totes aquestes sensacions del tast a través de les paraules. De vegades val més la pena utilitzar una metàfora que no pas vocabulari científic, i una mica la conclusió és que la metàfora, en el vi, no és sols un ornament, sinó una part del llenguatge en si, perquè s’entén molt més.
 
Al teu currículum també afirmes que dues de les coses que faràs són escriure una novel·la a la Toscana i anar a la cerimònia dels Oscar amb un vestit d’Isabel de Pedro i unes Manolos...
Ho vaig posar perquè cada vegada que veig els Oscar, tot i que mai no he volgut ser actriu, sempre m’imagino fent un d’aquells discursos d’agraïment. Igual que en Pep Guardiola posava vídeos als jugadors per motivar-los, jo em poso discursos dels Oscar perquè és un moment energètic molt xulo i, quan estic trista, em motivo. I ja en tinc preparat el discurs per si de cas...
 
Avança-me’l!
Però si no vull ser actriu ni tinc previst escriure cap guió! No, no, el tinc al cap, però ja està. Igualment, quan em toca parlar en moments importants, dic una paraula i em poso a plorar. Sóc supersentida...
 
El teu bloc es diu “Wines and the City”, en referència clara a “Sex and the City” (“Sexe a Nova York”). És clar que el glamur de Hollywood t’atrau...
No, no creguis! La gent diu: “Ah, que pija!” Però tant puc ser a Madrid en un sopar amb la Preysler com amb els meus amics al Raval o a Sants i sóc superfeliç. M’agrada molt la ciutat, el rotllo cultural, sortir... El bloc, ja fa set anys que el tinc: en aquell moment tenia molt de sentit el nom que hi vaig posar. Ara no ho sé! A vegades penso: “Wines and the City?” Però si visc al mig de la campinya!
 
La teva pròpia història d’amor és bastant de cine, no?
Una mica. El meu marit, el vaig conèixer un dia que, després d’haver tastat molts vins a Alimentària, vaig tastar el seu San Giovese, el Carandelle, que és el seu vi mitjà, i me’n vaig enamorar. Vaig dir: “Qui l’ha fet?” I em vaig quedar al·lucinada. Quan vaig arribar a casa vaig dir a la meva mare: “He conegut l’home de la meva vida, el que sempre he demanat a la carta als reis.” Però vaig pensar que no el tornaria a veure mai més. Però després vaig moure fils perquè ens veiéssim i mira... Ara hi estic casada i visc amb ell entre vinyes a la Toscana.

Com t’ho vas fer, per convertir-lo en l’home de la teva vida?
Això no t’ho puc explicar! [Riu.]
 
I a part d’aquest San Giovese, t’agraden els vins de Podere San Cristoforo?
Seria horrorós si fos l’home de la meva vida i no m’agradessin els seus vins! És un celler molt petit, hi posem el cor. Però serà un celler molt gran, per les coses que farem. Ja tenim molt bones puntuacions Parker, però farem coses molt, molt interessants. Aprenc moltíssimes coses amb el meu home. I ell voldria que n’aprengués més, però li dic que a mi el que m’agrada és explicar el vi, no fer-lo. És una mica com el meu pare, que sempre m’insisteix que vengui vi; i jo li dic el mateix, que a mi, el que m’agrada, és explicar-lo!
 
I el rotllo biodinàmic, te’l creus gaire?
En Lorenzo, com que és molt filosòfic, hi creu molt. Sí que veig que l’energia i el bon rotllo són importants i al final, si t’ho creus i ho fas amb amor, les coses surten bé. Mira, quan sóc allà, dormo molt bé. Ja sé que enològicament és un argument ridícul, però tinc clar que el bon rotllo que es respira en aquella finca fa que, per poc que dormi, em senti superbé.
 
Com és la Meritxell Falgueras?
Així. Tal com raja. És veritat! Parlo molt, intento ser bona amb tothom perquè m’agrada que la gent sigui bona amb mi. Intento donar perquè també m’agrada rebre. Sóc molt somniadora, molt treballadora. Em sento una persona molt rica perquè el meu pare m’ha ensenyat a treballar. He estat hostessa al Corte Inglés, he treballat de comercial, serveixo copes a les fires... i després, si vaig a la tele, vaig a la tele. Faig el que faci falta! I faig moltes coses! Com que treballo tant i m’agrada tant treballar, tinc la sensació que si com a mínim faig moltes coses diferents, és en certa manera com si descansés. És el que jo anomeno descans actiu.
 
A la presentació que vas fer del llibre amb la Carme Ruscalleda a Barcelona vas dir alguna cosa semblant a: “Com que no tinc temps que em feu preguntes perquè me n’he d’anar, he pensat quines preguntes em podíeu fer i us les respondré directament. A la pregunta ‘Ets tan “pija” com sembles?’, la meva resposta és ‘Encara més!’”
En realitat tenia pensat dir una altra cosa, però em va sortir contestar així i vam riure molt.

Però quina diferència hi ha entre la Meritxell que surt estupenda a l’anunci de Cortefiel i la que es lleva despentinada i, tot badallant, pren un cafè per despertar-se, encara que sigui amb la màquina de George Clooney?
Que m’han posat xapa i pintura. És que qualsevol noia que la pintin i la vesteixin amb criteri fa molt de goig! Jo abans portava ulleres i els cabells foscos i lligava més. Però pel meu caràcter. Ara estic casada i molt ben casada amb l’home de la meva vida, i mai no he estat creguda perquè si he conquerit un home ha estat per simpàtica, no per guapa.
 
Però si preguntes com sóc al matí, sí que et puc dir que quan sóc amb el meu marit m’arreglo molt. M’agrada posar-me guapa per a ell. Quan estic sola amb la meva gossa o amb els meus amics, em deixo!
 
Amb tot, mentre xerràvem, en Luca ens ha portat un aperitiu de luxe. Magret d’ànec amb síndria caramel·litzada i Calvados, síndria amb sardina marinada amb cogombre amb miso, liquat de gaspatxo i sopa de ceba caramel·litzada amb biquini de formatge Comte. Dediquem una estona a tastar aquestes delícies i a valorar com hi funciona la Pansa d’Alta Alella. Quan tinc la sensació que ella ja n’ha tret conclusions, les hi demano: “La Pansa Blanca d’Alta Alella, aromàticament, és... Ah! Superaromàtica, superfloral, molt fresca. Això és molt difícil d’aconseguir. Un vi jove sense txitxa, però alhora tan pur, tan net... Això és enològicament perfecte. Et dóna molt de plaer! La pansa blanca no és tan terpènica al nas, i aquesta sí. Amb aquests platillos que ens han portat, hi funciona de meravella. La síndria, que és superfresca contraposada amb la ceba, la carn... L’acidesa d’aquest vi és genial, per exemple, amb la sardina.” I en aquest moment agafa un trosset de magret, se l’endú a la boca, posa cara de plaer i afirma: “Aquesta carn està tan ben cuinada, és tan suau, que combina perfectament amb aquest vi blanc. Carai, en Luca, s’ho ha currat tant! És tot tan bo!”
 
Xerrem alguns minuts més, però el temps se’ns tira a sobre i li proposo de canviar d’escenari. Ens acomiadem i anem a buscar el cotxe per dirigir-nos cap al port del Masnou.
 
AL MAR, AL MAR!
Entrem al port i aparquem davant la Cuina dels Capitans. Allà mateix hi ha en Guillem i en Lluís, que acaben d’ultimar els detalls de la taula que ens han muntat a la vora del mar per a l’ocasió. Havíem acordat que hi menjaríem una paella, que la Meritxell proposava amb un Marquès d’Alella Galàctica, però els responsables dels Capitans ens fan més grata l’espera de l’arròs amb unes croquetes que posarien en un compromís totes les “croquetes de la mama” del món. Amb calma, amb l’arròs al plat i ara que ens coneixem una miqueta més, dinant la Meritxell es deixa anar i parlem de tot una mica. De la vida, de l’amistat, de la imatge que transmet i de com algunes persones del món del vi la menyspreen per això mateix. De la fama i la no-fama, i la curiosa història del seu avi, un personatge una mica excèntric que era boxador i que tenia un lleó com a mascota domèstica. També m’ensenya al seu iPad Mini les fotos de la sessió del matí. De sobte, apareix en Guillem i ens demana si volem prendre postres. Li demano una pròrroga de cinc minuts i proposo a la nostra convidada que m’expliqui el maridatge arròs-Galàctica. Hi accedeix: “Aquest arròs s’ha cuinat de manera que ha quedat un punt sec, que va de meravella amb les sensacions de fusta que té aquest vi. És molt elegant amb l’acidesa que té. Qualsevol paella fa patxoca i aquest vi és superversàtil gràcies a la part mantegosa que té. És un vi que es despulla a mesura que te’l prens amb la paella. Du una jaqueta de torrats a sobre d’un vestit que és la fruita seca. Al final té un punt cítric, com de taronja amb un toc dolç magnífic. A la boca té una molt bona estructura tànica. Sempre he pensat que l’arròs és com si, una vegada a la panxa, absorbís tot el líquid que hi aboques, com si l’estiguessis cuinant...”
 
Mentre prenem uns gelats tan bons com lleugers que ens ajuden a tirar avall aperitiu i dinar, poso en marxa l’enregistradora i començo la segona part de l’entrevista.
 
El teu llibre anterior, “Presumeix de vins en set dies”, ja ha arribat a la cinquena edició. T’esperaves l’èxit?
No, perquè a mi m’agrada molt el que he escrit, però la veritat és que podria estar més ben editat. Per sort ara en sortirà una nova edició il·lustrada i on cau el ...en set dies del títol, per dir-se Presumeix de vins, que és el nom que hi havia posat. De moment aquesta versió només serà en castellà: tant de bo que també es publiqui en català, però el món editorial és tan complex...

De tota manera, no esperava que tingués l’èxit que ha tingut Els vins de la teva vida. El Presumeix... és el meu preferit, però després ho preguntava als amics i em deien que no se l’havien llegit sencer. I quan els demanava el perquè, m’explicaven: “Ja, Meri, és que jo el que vull no és fer vi, ni maridar vi, jo vull saber quin vi he de portar al meu sogre o al meu cap.” A partir d’això, i també perquè m’agrada molt aplicar al vi aquelles coses que em passen, que veig al carrer, vaig pensar: “Si a les revistes de la meva perruqueria hi ha un article que explica què et pots posar per Cap d’Any, per què no faig un llibre que proposi vins per a persones o ocasions?”
 
Així que funciona bé?
Sí, molt. I ara al setembre sortirà també en castellà, amb petites diferències. A la versió en català recomano un vi per a l’Onze de Setembre o per fer una calçotada. A la versió en castellà no posaré un vi per al Dia de la Hispanitat, però sí per a Sant Valentí, en comptes de Sant Jordi, per exemple.
 
Quin mètode segueixes per posar-te a escriure?
Ui, jo escric molt! He publicat dos llibres, però n’he escrit més!
 
Què has escrit?
Ficció, però no té prou nivell. Bé, quan treballava de comercial de vins, al 2002, estava tan frustrada perquè no m’agradava la feina que vaig escriure una coseta que va guanyar un accèssit a un concurs. Un dia publicaré alguna cosa de ficció, però tot té el seu moment. Jo, per escriure, he d’estar una mica trista perquè quan estic contenta tinc ganes d’estar amb els meus amics, de ballar, que em toqui el sol.
 
“Els vins de la teva vida”, amb tot, el vas escriure a la Toscana, a la vora del foc, amb una copa de vi i amb l’única companyia de la teva gossa. Molt idíl·lic, tot plegat, no?
Sí, en Lorenzo era al Japó i va ser fantàstic perquè necessito escriure sola. Estar-se quinze dies en pijama i no veure ningú. Aquí no hauria escrit res. M’agrada molt la ciutat, el teatre, les exposicions, sortir...
 
En això dels maridatges és cert que hi ha una part de ciència, però també hi ha molta sensibilitat de la persona. Quins mecanismes funcionen al teu cap per decidir que un vi va bé per a un àpat o una situació concreta?
Intuïció. És com la roba. De vegades, que un vermell vagi bé amb un verd sols és qüestió de provar-ho. O presentar un amic a una amiga, a veure si lliguen: de vegades tenen feeling i de vegades no funciona. Doncs ho tornes a provar, és com un joc!
 
Però al llibre proposes un vi per a panellets, que molts sommeliers segurament recomanarien vins semblants, però també recomanes un vi per estrenar un vestit o un vi per prendre al sofà amb manteta.
Quan portes un vestit nou et sents especial. O estar-se al sofà a l’hivern calentó sota la manteta també és una situació especial. Doncs m’imagino quins vins em prendria quan tinc aquestes sensacions... i els proposo al llibre!
 
Al llibre apareixen dos vins DO Alella, el Marquès d’Alella Viognier, que el proposes per portar amb texans, i l’Alta Alella Dolç Mataró, que va amb xocolata.
A mi el Viognier em dóna una sensació molt de net, de netedat, d’allò que deia l’àvia “d’anar net i polit”. De vegades et ratlles molt pensant “què em poso” i , de sobte, t’adones que com estàs més guapo o més guapa és amb uns texans i una camisa blanca. Doncs el Marquès Viognier és un vi que et queda bé, com uns texans.
 
I respecte al Dolç Mataró... és que és un vi que m’encanta, des de fa molts anys. De vegades costa ser objectiu en qüestió de vins i sovint parlo de la gent que conec i m’estimo i, per mi, en Josep Maria Pujol-Busquets és una de les persones més intel·ligents que conec i un dels enòlegs més brillants. Tècnicament és una persona que... per mi és un dels genis més grans de l’enologia d’Europa o del món!
 
Quina percepció tens de la DO Alella?
Petita... boniqueta... [Riu.] És una de les més petites, però també la més propera a Barcelona. Què t’he de dir? Tu vius aquí! Vinyes vora el mar, bona gastronomia, bona gent. És una DO com discreta, no crida, però la gent continua demanant vins d’Alella (i ara parlo de l’experiència a la botiga), especialment els blancs, com a sinònim de vins de qualitat, amb bon preu, que els entren bé. La millor prova que una cosa va bé és que es vengui, i els vins DO Alella es venen!
 
Així, doncs, tens la percepció que la DO Alella va bé?
És que la gent repeteix! Ni màrqueting, ni punts Parker ni hòsties. Si una persona et compra una ampolla i l’endemà torna a buscar-ne una altra, és sinònim que aquell vi compleix les seves expectatives. 
 
Creus que els catalans apostem prou pels vins produïts a Catalunya?
Sí, crec que sí. Vols que et digui que no, que haurien de tenir més presència? Potser a la ciutat de Barcelona, perquè va de cosmopolita, no tant, però crec que la millor manera de ser cosmopolita és ser autèntic. Tan creguts que som els catalans en certes coses com el futbol i les olimpíades, potser amb els vins no tant, però a poc a poc es va posant tot al seu lloc. Veig que cada vegada més la gent aposta pels vins d’aquí. O hi ha qui té aquella febre i només vol verdejos i verdejos, però de sobte tasten una pansa blanca i exclamen: “Hosti, que bo, aquest sí que m’agrada!”
 
Hosti, els “verdejos”...
Bé, tenen el seu públic. Hi ha moltes amigues meves a qui els agrada. A mi em van fer Dama Blanca del Verdejo... I n’hi ha uns quants que m’agraden força, però són vins més complexos que...
 
...que el Perro Verde?
Exacte! Però, ostres, aquesta gent ho han fet molt bé. No tenen ni vinya pròpia, però han sabut ser a tot arreu i arribar a un ventall molt ampli de públic. És un producte de màrqueting i funciona. Qui sóc jo per criticar-los? El consumidor no és ximple ni mutilat sensorial. Li pots prendre el pèl una vegada, però no dues.
 
Què et semblen tots els moviments que hi ha hagut els darrers anys en pro del vi català: edició de la “Guia de Vins de Catalunya”, activació de la pàgina Vadevi.cat, el moviment Vins Catalans, celebració del ViJuny...
M’encanta, és cultura de proximitat, ajuda que la gent ho tingui més fàcil per trobar aquests vins... Cada vegada hi ha més interès pel vi i crec que el sol surt cada dia per a tothom. Per tant, com més serem, més riurem.
 
Fa pocs dies publicaves al bloc de la Cadena SER un article on defensaves les varietats autòctones com a element diferenciador respecte a la uniformització dels gustos del vi a escala internacional. Creus que tornem cap a un ús generalitzat de les varietats autòctones de cada territori?
Sí, perquè sinó tots els vins s’assemblen, et semblen tots iguals. Per fer vins com xurros, no té sentit. Abans, fa anys, era difícil fer un vi bo. Ara el que és difícil és fer-lo dolent! Per tant, cal apostar per les coses autèntiques i originals.
 
Acabades les postres i el cafè, i havent parlat de tot i de res, ens adonem que al restaurant només queden els treballadors que van recollint al voltant mentre xerrem. Decidim que potser ja és hora d’escapar-se a les vinyes i passar al berenar, el tercer maridatge i el tercer bloc de l’entrevista. Encarem el cotxe riera amunt i ens dirigim cap a les instal·lacions del celler Bouquet d’Alella. Ens hi reben en Toni i en Pau, que després de mostrar ràpidament el celler a la Meritxell, ens conviden a enfilar el camí que, enmig de ceps, puja fins al racó on ofereixen el Pícnic entre Vinyes, una de les Sensacions Bouquet amb més èxit de la seva oferta enoturística. Sobre una plataforma de fusta, entre una pineda i una vinya amb vistes al mar, i al costat d’unes roques de granit que expliquen l’origen del sauló, una taula curosament parada ens espera. A la glaçonera, una ampolla de Bouquet d’A Pur Dolç i entre la seva copa i la meva, una espectacular coca de brioix farcida de crema cremada i amb taronja confitada i pinyons, creació de la Petita Mallorquina. Som a dos-cents metres en línia recta del centre urbà d’Alella i sembla que ens trobem al mig d’un paradís mediterrani. Seiem i ens cruspim un trosset de coca. La Meritxell encara no ha tastat el vi, però posa cara de sorpresa: “Uau, és el maridatge que més mola!” Li serveixo la copa, m’espero que el tasti i li demano si continua pensant igual: “Dolce, dolce, la dolce vita... És el més espectacular, pel lloc on som, per les vinyes, la taronja caramel·litzada, aquesta noble oxidació del vi, les orellanes, la sensació de verema tardana, d’un vi ple de sol, i aquí no hi parem de posar sucre i crema cremada... Això és beure’t ambrosia celestial! Oh, aquest vi és boníssim i digues a qui hagi fet la coca que és una meravella!” I no para de mirar a dreta i esquerra: “Que guai, és que aquest lloc, la masia, les vistes al mar... i tan a prop del centre!” En ple èxtasi paisatgístic i de dolçor, trec la llista de preguntes i torno a disparar.
 
Organitzar aquesta trobada no ha estat fàcil. Com és una setmana en la vida de la Meritxell Falgueras?
Els darrers mesos, tres o quatre vols com a mínim, tres o quatre dies de rodatge entre TV3 i TVE, concursos internacionals (Brussel·les, Bratislava...), moltes fotos i molta promoció tant pel tema dels llibres com dels jocs de vins. Tinc moltes ganes de tenir una setmana a la Toscana per escriure tranquil·lament, però va com va això.
 
Són uns jocs que he creat i que comercialitzarà Pulltex amb el nom de Pulltex by Meritxell Falgueras. Seran jocs perquè la gent s’enamori més dels vins i hi perdi la por. Sé que em criticaran, però no faig coses per als experts, per a la gent que ja en sap, sinó per a gent que comença a interessar-se pel vi i amb un joc o un programa aconsegueixo que s’hi enganxi i que begui potser menys, però millor... Ja estic contenta!
 
Tens la necessitat de treballar molt i de viure sempre ocupadíssima, o tan sols aprofites les ocasions tal com vénen i ara toca pencar molt?
M’agrada molt treballar. Quan estudiava humanitats, a la tarda estudiava sommelieria i a migdia feia classes. Sempre m’ha agradat molt fer mil coses.
 
I quan tens estones lliures, t’agrada donar un cop de mà als qui més ho necessiten?
Sí, això sempre. Una vegada vaig llegir que al cel tindràs només aquelles coses que has donat. També dono diners a beneficiència, però com que el que més em falta és temps, penso que el més valuós que puc donar és el meu temps a aquells qui ho necessiten. És la meva manera de viure la religió... o bé, ni tan sols la religió. És la meva manera de viure la vida!
 
Ara estic amb gent gran, però vaig ajudar molts anys les missioneres de la caritat, al Raval de Barcelona, donant de menjar i netejant als qui els fa falta un cop de mà, que els escoltis, que els atenguis...
 
Veus com una cosa positiva que el sector del vi i personatges associats vagin apareixent cada vegada més als mitjans de comunicació?
Sí. Precisament si alguna cosa ha fet que la gent s’enamori de la cuina ha estat que es parli tant dels cuiners i de la cuina del país. Quan col·laborava amb l’En clau de vi sempre pensava que era una sort que en Pitu Roca, un gran comunicador, fes tan bon feina per acostar el vi a tothom amb aquell programa. No crec que sigui una gran sommelier, però sóc un cupatge entre sommelier i periodista i, quan sóc a la tele, intento desdramatitzar el missatge i fer-ho tot fàcil i entenedor. Tinc un gran respecte pel vi.
 
Penses que per ser un bon sommelier, és indispensable ser un bon comunicador?
No, no, no. Cadascú té el seu paper. No cal. Per mi el món del vi és una cursa de fons. He nascut al món del vi i moriré al món del vi, no m’imagino fent res més.
 
Ets molt amiga d’en Raül Balam, el fill de la Carme Ruscalleda. Ets bona cuinera?
No! Bé, he de dir que a Itàlia cuino molt i que tant al meu marit com al meu sogre els agrada molt com ho faig. El que m’agrada molt és menjar. Precisament amb en Raül hem anat a molts restaurants, hem viatjat molt amb el menjar i ens encanta.
 
La vostra amistat i els seus coneixements t’ajuden en la teva feina?
Sí, però no parlem mai de feina. En Raül és el meu millor amic, parlem de tot menys de feina. Però crec que és important saber-ne, de cuina, per ser un bon sommelier. Em preocupo d’aprendre. Pregunto molt als cuiners i també als botiguers, quan vaig a comprar menjar.
 
Quins són els teus sommeliers de referència?
En Pitu Roca: la seva manera culta, el seu vocabulari, m’encanta! Com a imatge em sembla molt potent Jancis Robinson, encara que com a persona... M’encanta la creativitat d’en Ferran Centelles: no té por, és molt Dalí! La cultura d’en Joan Gómez Pallarès, la Ruth Cotroneo, a qui encanten els vins més freakies i estranys. Però el sommelier que més admiro i de qui ho he après tot és el meu pare. Sense escola de sommeliers, ell s’ho ha patejat tot i coneix tothom... Per mi és molt admirable. Jo perquè no el sé explotar, però mon pare sí que té llibres per fer!
 
Quins projectes de futur tens?
Ara el meu marit ha entrat al Master of Wine, a veure si hi entro jo també; el tema dels jocs de Pulltex; un dia espero fer una novel·la... Ara ve una època en què faré molta tele. M’agradaria fer coses a Itàlia. Faré algunes col·laboracions a la Rai 2, però és clar, per mi Roma és igual de lluny que Barcelona! Si no em mogués tant...
 
I ara te’n vas a San Francisco.
Sí, hi vaig viure un cert temps i ara hi torno tres mesos. Per al meu llibre, per contactes de Podere San Cristoforo, per preparar-me una mica per al Master of Wine. Per viure una mica la mentalitat nord-americana quant al vi. És un nou desafiament!
 
I deies que enregistres tele tant per a TV3 com per a TVE?
Ja fa quatre anys que col·laboro al Divendres amb l’Espartac Peran. Al principi era amb en Xavi Coral al plató, però ara vaig per les poblacions. Segons l’hora, depèn de si és horari protegit o no, parlo de vi o bé parlo de copes, del tap de suro, d’aigües... I el projecte de TVE és el programa Entre vinyes, del qual sóc la sommelier. Són tretze programes dedicats cadascun a una DO catalana, més un de presentació. Es podrà veure a partir del final de setembre o d’octubre.
 
Ja hem acabat. M’he deixat alguna pregunta per fer-te?
Hmmm... Crec que me les has fetes totes! [Riu.]
 
Endrapem el darrer trosset de coca, brindem i fem l’últim glop de Pur Dolç i comencem a baixar cap a la masia. A l’esquerra, vinya i mar. A la dreta, la Serralada Litoral. Al davant, el sol es va acostant a la carena i anuncia que la tarda arriba a la fi.