"Som una empresa familiar, com un celler, tan sols que nosaltres no fem vi, fem música, i tot el dia treballem la nostra vinya"

Els Amics de les Arts 

Els Amics de les Arts, dalt de tot de "l'anfiteatre" d'Alta Alella, on van degustar una copa d'AA Bruel.
Els Amics de les Arts, dalt de tot de "l'anfiteatre" d'Alta Alella, on van degustar una copa d'AA Bruel. | Papers de vi
 
Com van les vendes de “Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure”?
Eduard Costa (EC): Molt bé! Top 2 de la llista de Promusicae, que és l’oficial de l’estat, i número 1 a l’iTunes.
Joan Enric Barceló (JEB): És una cosa que es diu molt de pressa, però cantant en català és una bestiesa.
EC: És impressionant la fidelitat dels nostres seguidors perquè si vens discos bàsicament només a Catalunya, ser capaç de posicionar-te número 1 a escala estatal... La discogràfica, Discmedi, està contenta amb nosaltres. I no és gens habitual, que la discogràfica estigui contenta amb l’artista.
JEB: No han passat ni tres mesos des que va sortir el disc i estem parlant de dotze mil còpies venudes, que avui és una barbaritat.
Dani Alegret (DA): Val a dir, i suposo que estareu d’acord amb mi, que amb el que ens sentim realment recompensats és amb els concerts. Està bé vendre discos, però la resposta que tenim als concerts és brutal!
JEB: Sí, sí, i tant, però ara que no es venen discos, que tu en venguis... Ara mateix vendre dos mil discos en català és un èxit brutal. Bed & Breakfast, el primer disc, s’acosta a les quaranta mil còpies, que seria disc de platí. L’Espècies per catalogar es mou entre els vint-i-dos mil i vint-i-cinc mil. És fantàstic!
 
Consideres el “Bed & Breakfast” el primer disc, Joan Enric?
JEB: Sempre diem que és el Castafiore Cabaret, però ens vam fer una mica de trampa a nosaltres mateixos per treure’ns la pressió de fer el Bed & Brekfast pensant que era el segon disc.
EC: Castafiore Cabaret va ser un altre tipus de disc, ens el vam fer a casa, autoproduït... El vam encartar a la revista Enderrock i, per tant, no es trobava a la venda a les botigues. El primer disc que segueix el canal habitual, que es pot trobar a la FNAC, el Corte Inglés, les botigues de barri..., va ser el Bed & Breakfast. Per això solem dir que és el primer disc.
JEB: Quan es van fer vuit mil còpies del Castafiore, que ja era una cosa física que sortia dels Amics de les Arts, vam considerar que era un disc.
DA: De fet, cada vegada més anirà canviant el concepte de què és un album i què no. Ara algú publica quatre cançons, li ve de gust de penjar-les a iTunes i allà són. Això que vam fer fa set anys amb el Castafiore, de mirar de posar les teves cançons a l’abast del públic, és cada vegada més habitual. Va ser un dels nostres encerts, aquell disc. Ens l’estimem molt!
EC: L’altre dia l’escoltàvem al cotxe...
 
I us agrada? Hi trobeu gaires errors?
JEB: Jo me l’escolto amb nostàlgia.
EC: Jo crec que són pedres que vas posant per aixecar la catedral. Aquella pedra havia de ser-hi per poder ser avui aquí. Te l’estimes perquè va fer la feina que havia de fer en aquell moment.
DA: Penso que seria un problema que no hi veiessis errors o coses que no t’agraden, perquè voldria dir que no has evolucionat.
 
Ara que ja fa una colla de setmanes que és al carrer i que en sabeu la resposta dels seguidors, quines sensacions us genera aquest disc?
EC: De molt bona acollida. Quan fèiem el disc pensàvem: “Com hi respondrà la gent?” La gent s’hi ha abocat i tenim un seguidor que t’ho fa saber: “Aquesta és la meva preferida, aquesta tal, aquesta qual.” Veus que la gent ha connectat amb el disc i la prova en són els concerts, plens de gent i amb una agenda fantàstica aquests mesos que vénen.
JEB: Crec que el primer single, Ja no ens passa, hi va ajudar molt perquè va agradar al seguidor i va ser una bona porta d’entrada per a qui no n’era, però ara hi ha cançons com Apunto Shakespeare, L’hivern, Els bons fotògrafs, amb què la gent també ha connectat i que nosaltres no pensàvem que agafarien fort i ens donen sorpreses.
 
Des del vostre punt de vista, en què es diferencia del “Bed & Breakfast”, “Espècies per catalogar”?
DA: Ens consta que a molta gent, després del Bed & Breakfast, li va costar una mica d’entrar a l’Espècies i que, en canvi, el nou disc els ha entrat a la primera. Amb l’Espècies vam fer una aposta per estructurar molt bé el disc, volíem que sonés homogeni en totes les cançons i no ens vam estar de res: hi posàvem un quartet de corda, una secció potent de vents..., allà on calgués! Va ser molt sa passar per allà, sobretot perquè veníem del Bed & Breakfast que era un disc de molta rauxa, de festa, un disc fet amb molta pressa perquè teníem els dies que teníem d’estudi, perquè en aquell moment no ens podíem guanyar la vida només amb això (el vam haver de fer durant les vacances...). Amb l’Espècies vam tenir l’oportunitat de treballar amb més calma, amb més detall.
JEB: Jo crec que l’Espècies és el disc més important dels Amics de les Arts fins ara, perquè hauria estat molt fàcil fer un Bed & Breakfast 2 i, de fet, teníem moltes idees de cançons en la mateixa línia, i hauria estat una cosa que, a curt termini, ens hauria donat molt de rèdit: “Vinga, va, més festa!” Però en aquell moment vam seure, vam començar a tocar cançons i ens sortien unes altres coses; hauria estat trair-nos. Crec que haver fet l’Espècies, que ara per ara, a escala de paisatge sonor, és un dels límits dels Amics de les Arts, ens ha permès de recuperar un punt de la rauxa del Bed & Breakfast, però amb la manera de treballar meticulosa de l’Espècies.
EC: Crec que podríem fer un maridatge entre el Bed & Breakfast i l’Espècies per catalogar i ens en sortiria Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure!
[Riuen.]
JEB: Eduard, quina varietat de raïm seria el Bed & Breakfast?
EC: Una garnatxa.
JEB: I l’Espècies?
EC: Mmm... Seria un merlot.
[Continuen rient.]
 
Com van els concerts d’aquesta gira? Com sonen els Amics de les Arts sense vents?
DA: Crec que molt bé. Era fàcil que sonessin bé perquè, quan vam concebre el nou disc sense vents ni cordes, transportar això al directe era molt fàcil. Vam haver de donar alguna volta més a les cançons antigues. Vam haver de repartir els papers amb tanta saviesa com vam saber. Final del Jean-Luc? Doncs una guitarra elèctrica d’en Ferran despuntant tot el solo que feia la secció de vents, després s’incorpora la melòdica de l’Edu i així aconseguim, d’una altra manera, tenir la mateixa energia que teníem amb els vents. La cosa bona? Que aconseguim ser un combo de sis persones que som capaços de passar per allà on volem arrossegant el públic. La dolenta? Que hem perdut uns primeres figures com eren la nostra secció de vents.
 
Toqueu en absolutament tots els festivals d’estiu.
JEB: No, tots no. Tenim sort que toquem en molts, i és una sort que, amb el panorama que hi ha, el festival d’estiu confiï en tu, però ens en guardem un parell per a l’any que ve!
 
Quants “bolos” teniu?
JEB: Els mesos de juliol i agost en tenim una vintena.
EC: Sí, uns deu bolos per mes, i això està molt bé perquè hi ha setmanes que toques tres o quatre dies seguits i això és el millor per a un músic, perquè agafes un múscul, una solvència a l’escenari... És una putada muntar un espectacle, fer-lo una vegada i haver-lo de repetir al cap de dos mesos havent de mantenir els assajos.
DA: La cosa ideal seria tocar dia sí dia no, però això és impossible perquè toques dijous, divendres i dissabte, sobretot.
JEB: El nostre rècord són nou concerts en onze dies.
DA: Ara, si podem, mirem d’evitar aquesta concentració de bolos en tan pocs dies, resulta massa dur.
EC: De tota manera, els bolos intermedis d’una tirada llarga són bolos en què vas dintre d’una bombolla i es nota en la desimboltura, les coses surten sense pensar, improvises coses.
 
Una cosa que caracteritza els vostres concerts són les converses amb to humorístic que introdueixen les cançons. Com neix aquesta idea i com creeu els guions?
EC: Va néixer de la necessitat perquè teníem un repertori curt i calia omplir el temps.
JEB: Explica la veritat, explica el primer bolo!
EC: Al primer bolo teníem quatre cançons i parlàvem abans, durant i després de cada cançó! Va ser un concert a Lleida i no hi havia ni en Dani, i vam fer el que vam poder. I, mira, això es va instaurar com a marca de la casa i vas veient que agrada a la gent i, fins i tot, hi ha gent que ha mitificat el monòleg de les sueques, per exemple. [N del R: conversa amb què introduïen Les meves ex i tu a la ronda Bed & Breakfast.] No hem deixat de fer-ho en aquests concerts d’ara, però mirem de dosificar-los perquè la gent va a veure un concert de música. Però sí que els pensem més, els col·loquem més allà on han de ser, són una peça més del grup.
DA: Tenen un problema i és que, si xerres massa, sacrifiques cançons. Potser no xerrem tant com abans perquè la gent suposo que el que vol, al final, és escoltar les cançons, però sí que mantenim l’esperit aquest del principi. També depèn del lloc. En un festival tipus Canet, on només toquem una hora i hi haurà vint-i-cinc mil persones, doncs toca, enllaça-ho tot molt bé i deixa’t estar de parlar tant.
 
Una pregunta que no us han fet mai: a part de ser amics de les arts, sou amics entre vosaltres?
DA: No!
JEB: Cada vegada menys!
EC: Hem vingut amb tres cotxes separats i tenim tres mànagers, cadascú el seu.
JEB: I tenim un tio amb un Excel que controla quant de temps canta cadascú a cada concert.
 
Això ho teniu més o menys controlat o surt com surt? Tinc la sensació que està bastant ben equilibrat, no?
JEB: En Dani comença moltes cançons en aquest disc.
DA: Hi ha una qüestió tècnica que, de vegades, poca gent sap. Si tu a l’estrofa dos vas de cul amb el piano, millor que no cantis.
EC: A ell li va de conya anar de cul sempre a l’estrofa dos, així pot començar totes les cançons.
DA: I això ho diu precisament l’Eduard, que és qui podria rebre més garrotades!
[Riuen.]
JEB: Home, el més divertit de tot el que fem és pujar en un escenari i cantar una cançó. Tots volem cantar i intentem que cadascú pugui triar els fragments que li agraden més i, a partir d’aquí, ens barallem.
DA: Sempre ens acabem posant d’acord fàcilment. Quan n’hi ha tres que volen cantar el mateix tros, sempre n’hi ha un que diu: “Mira, et regalo aquesta ampolla de vi i m’ho deixes cantar a mi...” [Riu.] No, seriosament, som amics, però cada vegada més la nostra relació és professional i treballem per entendre’ns. Compartim més temps com a Amics de les Arts que com a amics.
EC: És inevitable, de vegades quedem per fer un dinar i parlem de feina. Ens uneix un projecte; abans hi havia l’amistat i no el projecte, però el projecte mama d’aquesta amistat. Tenim la sort de ser amics i de tirar endavant un projecte junts. Tota la nostra vida gira al voltant dels Amics de les Arts. No és una feina on arribes a les vuit del matí i te’n vas a les cinc. Són les dotze de la nit i tens una idea d’una cançó o d’una acció 2.0, i tant és l’hora que sigui.
DA: Crec que quan més ens truquem com a amics és durant el procés creatiu. “Hòstia, Joan Enric, t’envio una idea de dos acords.” O l’Eduard: “Dani, t’envio una nota de veu que...” Fem servir molt la tecnologia. Si agafes el meu mòbil, és ple de notes de veu amb idees.
JEB: Jo n’he fet una venint cap aquí! M’he parat on he pogut i l’he feta.
 
Què us ha semblat la visita que acabeu de fer?
EC: Fantàstica! És un lloc espectacular, no el coneixia. Sé que el Maresme té valls d’aquestes secretes i la Vall Cirera és preciosa. I aquest Bruel que hem tastat és realment molt bo! Veus que és un projecte familiar, de gent que ho ha posat tot aquí, que només pensa en el seu vi, és un projecte vital, és un projecte molt afí al nostre. Nosaltres també som com una empresa familiar, tan sols que no fem vi, fem música i tot el dia treballem la nostra vinya.
DA: Xerrant amb la Mireia hi hem trobat moltes analogies. El vi mai no et surt igual, encara que el facis de la mateixa manera. Als concerts passa igual: fas el mateix repertori, dius les mateixes coses..., i et surt diferent del d’ahir. Aquest marge a la casualitat, la mística o l’atzar, digues-ne com vulguis, és molt bonic; això passa en el nostre àmbit i ens agrada veure que en el vi també.
JEB: Tant el vi com la música donen felicitat, som dues empreses que ens dediquem a repartir felicitat!
[Riuen.]
 
Vau protagonitzar el que és, segurament, l’anunci d’Estrella Damm més emocionant que s’ha fet. Sou més de cervesa o de vi?
EC: Tot té el seu moment. Crec que la cervesa ha après molt del vi i es penca molt amb el tema de les artesanals, fan molta varietat, hi ha moltes petites cerveseries... Si entres al paisatge de la cervesa tinc la sensació que t’hi pots perdre. Crec que, per sopar, som gent de vi i potser per al vermut o per dinar som més de cervesa.
JEB: A mi el vi m’agrada molt amb els àpats, potser sí que la cervesa és més per al vermut i el vi per al dinar i el sopar.
DA: Respecte a l’anunci, hem de reconèixer que quan ens el van proposar d’entrada vam dir que no. Quan ens van explicar el missatge que hi havia al darrere, com reflectia els valors del nostre país, vam començar a pensar diferent. Sí, és un anunci, no ens hem d’enganyar, però en aquell moment vam decidir que no ens importava involucrar-nos en aquella història perquè ens sentíem identificats amb el missatge.
JEB: Vam acabar pensant que, si volguéssim fer un anunci de tots els que es fan al món, potser seria el que vam fer.
EC: Quan vam conèixer l’equip de producció que hi havia al darrere vam veure que allò era un anunci, però era gairebé com fer una pel·li. Sabíem que la factoria era bona i que el discurs era bo.
DA: Arran d’aquell anunci es va establir una molt bona amistat amb l’Oriol Villar, de l’agència de publicitat que el va fer. I és ell qui va dirigir el videoclip de Monsieur Cousteau.
EC: Sí, sí, tot va sortir d’una conversa el dia de l’enregistrament de l’anunci. I, de la mateixa manera, Estrella és una marca amiga que ens ajuda econòmicament a tirar endavant alguns projectes.
JEB: Hi ha una cosa que queda una mica en segon terme, i és que la banda sonora de l’anunci és nostra. Ens feia molta il·lusió fer la música d’aquell anunci, interpretar-la, enregistrar-la.
DA: La gent no és conscient que en aquell anunci sona una música, i crec que això és molt bo, perquè vol dir que queda molt ben integrada. És l’únic tema instrumental que tenim enregistrat.
JEB: És en un single especial que vam llançar amb l’Espècies per catalogar, que conté Monsieur Cousteau, aquesta cançó, que es diu El que tenim, una versió del Barber de Sevilla i una d’Oasis que havíem fet per a la Marató. Només el tenen dues-centes persones.
 
Quan preneu vi i quines menes de vi us agraden?
JEB: Amb la meva dona, blanc i afruitat.
EC: Jo sóc molt de blancs i de muscats. Des que vaig anar a Ribesaltes que vaig flipar i vaig tenir clar que allò que destil·la el que a mi m’agrada trobar en un vi és en aquella varietat i aquells sabors. Tiro sempre cap als blancs dolços. M’encanten!
DA: El meu sogre és gallec. Amb el seu germà fan un vi blanc. És un vi que se’l fan per a ells i només n’elaboren unes tres mil ampolles. I, és clar, vaig coneixent el món dels albariños. Primer perquè ens en porten, però també perquè a mesura que en tastes, te’ls vas fent teus. I, per part del meu pare, hi ha família a la Rioja que proveeixen de raïm Marqués de Riscal. I, és clar, també t’arriben vins d’aquella zona. A més, tinc un amic que és molt afeccionat als vins i munta tastos i ens fa descobrir coses noves d’aquí de la terra i de tot arreu. Total, que bec molt de vi! [Riu.]
JEB: Jo, de negre, si n’hagués de recomanar un, el meu pare em va regalar un Costers del Segre que es diu Quest i que és realment espectacular. El millor que he tastat mai a la vida! I quan ve gent a casa, el Punt i a Part de la Vinyeta. Penso que la relació qualitat-preu de tot el que fa aquesta gent és brutal. I també n’hi ha un que m’agrada molt, el Castell d’Encús.
DA: Un vi que vaig tastar fa poc i que també em va agradar molt es deia Nas del Gegant. Boníssim i molt bé de preu.
 
A la cançó “4-3-3”, en Dani canta “A l’esquerra un Martín Códax...” Com és que esmenteu aquest vi?
JEB: Al meu oncle li agrada molt el vi. En una ocasió, en un dinar familiar, va portar una ampolla de Martín Códax i em va agradar molt. Un dia, amb l’Eduard i en Ferran, sortint d’un assaig, vam anar a casa d’uns amics de l’Eduard a sopar. Vam anar a comprar un vi i, quan el vaig veure a la botiga, el vaig recordar i vaig dir: “Aquest!” Era l’època anterior a Bed & Breakfast, quan començàvem a fer concerts i vam fer la conya: “Aquest serà el vi dels Amics!”
DA: Val a dir que no en sabíem gaire, de vins...
EC: Però és un vi bastant musical perquè al tap, hi surten unes notes...
DA: És que Martín Códax era un joglar medieval.
 
Us heu adonat que “A l’esquerra un vi d’Alella...” quadra perfectament a la cançó?
[Riuen.]
EC: Quan revisitem la cançó farem el canvi!
DA: Si toquem per aquí a la DO Alella, ho direm així, us ho prometem!
 
Al nou disc hi ha una única referència al vi. A “El mite de Prometeu” dieu: “Que descobreixis en aquell veí un paio simpàtic i divertit que una nit es presenti amb un bon vi i tal”...
EC: Crec que no pensàvem en cap vi en concret, però sí que ho posem amb la intenció de dir que un bon vi sempre és un bon regal, és una bona manera de fer amics.
JEB: De fet diu “i tal”. Crec que és l’el·lipsi més ben col·locada de tot el disc! [Riu.]
 
Acabeu d’estrenar el videoclip de “Preferiria no fer-ho”. També hi apareix el vi, la protagonista en beu.
DA: Sí, sí, hi surt una copa de vi en dos moments. En dos moments molt diferents. Primer és un moment molt reflexiu, molt intens. I després l’altre, que és l’altra cara de la moneda, quan encara eren feliços.
 
I parlant d’estrenes, també acabeu d’estrenar una aplicació per a mòbil. Facebook, Twitter, Instagram... Sou molt actius a les xarxes. És perquè us agrada o perquè creieu que són bones eines de promoció?
EC: Està fusionat amb el grup, des del primer moment. Ens en cuidem en Joan Enric i jo.
JEB: Ho fem d’una manera nativa, no hem previst mai cap més opció. No és un “va, posem-nos-hi”, ens surt.
EC: Fas coses i les vols compartir amb els seguidors. Vas a tastar vins, ho expliques. Veus una imatge bonica, fas una foto i la penges a Instagram. No ho penses, és instintiu.
JEB: Un dia, un professor d’ESADE em va dir: “El més bo és que ho feu des del 2005; heu fet moltes coses que no s’havien escrit al ‘manual de gestió de les xarxes socials’.”
EC: Són coses que la tecnologia et permet de fer i els nostres seguidors ho valoren.
 
Tot això us facilita el contacte amb el seguidor.
EC: I els demanem l’opinió. “Quines cançons del repertori trauríeu de cara al Canet Rock?” És molt important estar en contacte amb ells!
 
Aquesta era la darrera pregunta. Ara dinarem: us agrada gaire menjar?
DA: Som molt gourmets!
JEB: A mi m’agrada molt menjar bé.
EC: A mi també!
DA: Ens encanta descobrir restaurants i menjar bé, sí.
 
Però els menús degustació es devien acabar amb la paternitat, oi?
EC: S’han acabat, però en vindran més!
DA: Pots anar a la iaia i demanar-li que es quedi amb la criatura, que avui anem a tal lloc... El que ha canviat és que ara els menús degustació, els fas al migdia.
JEB: De fet avui les nostres dones volien venir perquè sabien que era una oportunitat per dinar bé.
EC: Imagina-t’ho, nosaltres aquí dinant i els nens corrent per la vinya.
[Riuen.]
 


Si voleu llegir la versió curta de l'entrevista, la que vam publicar en paper, i/o el reportatge del dinar que vam compartir amb ells, descarregueu-vos el PDF adjunt. 
Mireia Pujol-Busquets, d'Alta Alella, mostra la sala de barriques a Alegret, Barceló i Costa.
Els Amics, davant de Can Genís, la casa que dóna nom a la finca d'Alta Alella.
Els Amics de les Arts, en ple dinar al centre de recepció de visitants d'Alta Alella.
El xef del restaurant Les Terrasses, de l'hotel Porta d'Alella, Brice Lacoume, serveix un dels plats del dinar als Amics de les Arts.