Per: Montse Serra


Francisco Roura es va morir ahir, amb noranta anys. El 19 de febrer d’enguany en feia seixanta-un que havia arribat a Alella a fer de masover de Can Magarola, amb la seva dona, Rosa Arumí. La parella encara era jove i amb els anys va tenir cinc fills. En Francisco era pagès. Tota la vida va fer de pagès i l’experiència li va proporcionar una gran cultura rural, la mateixa que en les últimes dècades s’ha perdut d’una manera tan intensa. Per això, amb ell desapareix inexorable una porció de cultura pagesa, de la poca que en queda: viure del que dóna la terra que conrees, entendre-la, entendre el cel, els núvols, el clima, conèixer el calendari de la sembra, el comportament de la natura segons les estacions, els seus colors, el vincle de la terra amb la lluna…

Sóc fill de Collsacabra, li agradava dir. Havia nascut a l’Esquirol. A deu anys ja el van enviar a fer de vaquer a la muntanya i després es va posar a treballar de mosso en diverses cases de pagès. Va passar por durant la guerra, amb un ensurt que li va quedar gravat, però no va passar gana ni durant la guerra ni a la postguerra.  

Va arribar a Alella el 1957, un poble molt petit llavors, de quatre cases. Recordava en una conversa amb Papers de Vi (que no vam poder acabar), que tot el que ara són pins, quan ell va arribar eren vinya. Explicava: ‘En aquell temps, a la primavera sortien dos camions petits, un dels Rafa i l’altre d’en Diego Culla, carregats de pèsols, els que es feien entre les vinyes. I a l’estiu hi havia els horts i els camions sortien carregats de verdura. Eren els recaders que s’encarregaven d’anar al Born. Tot l’any sortia verdura d’Alella cap a Barcelona. Per això ara ho veus tot tan perdut. Però no és a Alella només que passa, és arreu.’ 

Li preguntàvem sobre el viure de pagès a Can Magarola i explicava: ‘Jo vivia del que collia. Cent quarteres de terra hi havia a Can Magarola (quatre quarteres corresponien a una hectàrea o gairebé). De casa cap avall tot eren tarongers i de casa cap amunt era tot vinya. Ara no en queda res. Els tarongers es van substituir per l’horta i les vinyes es van perdre i ara hi ha pins. L’ofici de pagès no ha estat mai apreciat per ningú. I els pagesos avui pràcticament han desaparegut.’

La pagesia, certament, no ha estat mai prou valorada i només ara, quan la tenim tan precària, ens adonem de tot el que perdem cada vegada que es mor un pagès vell, com en Francisco Roura. El trobarem a faltar.